Opinió

Tribuna

Ens ho mereixem?

“Les influències, classe social, contactes, recursos, nissagues, lloc d’origen, gènere... fan que el factor decisiu del progrés personal no sigui la igualtat d’oportunitats

Una de les línies doc­tri­nals del social-libe­ra­lisme democràtic a Occi­dent ha con­sis­tit a inten­tar com­ba­tre els des­a­van­tat­ges soci­o­e­conòmics, les desi­gual­tats, les dis­cri­mi­na­ci­ons i les exclu­si­ons deri­vats de models basats en el man­te­ni­ment de vells pri­vi­le­gis o en fac­tors clara­ment arbi­tra­ris. El reco­nei­xe­ment de la manca de con­di­ci­ons equi­ta­ti­ves per a tots els mem­bres de la soci­e­tat i l’intent –moral i polític– de rec­ti­fi­car aquesta situ­ació és el que ha con­tribuït d’una manera espec­ta­cu­lar a la reno­vació de les teo­ries de la justícia, sobre­tot a par­tir de la segona mei­tat del segle XX, i a la con­so­li­dació dels estats del benes­tar. I això s’ha fet no tan sols a par­tir d’inten­tar evi­tar o eli­mi­nar les diver­ses for­mes de dis­cri­mi­nació (apor­tació libe­ral), sinó a par­tir també de la defensa de la igual­tat d’opor­tu­ni­tats i de la pro­moció activa de la igual­tat d’accés als béns i ser­veis bàsics (apor­tació soci­al­demòcrata). Com afir­mava el pre­si­dent Barack Obama, en una soci­e­tat democràtica “el teu punt de par­tida no hau­ria de deter­mi­nar el teu punt d’arri­bada”. En aquesta doc­trina, no es pro­met ni es defensa una igual­tat de resul­tats, però sí una igual­tat d’opor­tu­ni­tats.

L’expec­ta­tiva de mobi­li­tat soci­o­e­conòmica, les pos­si­bi­li­tats d’ascens i de pros­pe­rar, la fe en la millora de les opor­tu­ni­tats vitals, el dret a pro­gres­sar, el rebuig a con­ti­nuar fent ús de l’aris­tocràcia dels pri­vi­le­gis here­tats o un cert con­sens sobre el con­trol i redreçament de l’arbi­tra­ri­e­tat de la (dis)sort vital de les per­so­nes són tots fills d’aquest pen­sa­ment pro­gres­sista i han con­tribuït poc o molt a la pro­li­fe­ració de les clas­ses mit­ja­nes a Occi­dent. El mite de l’ascen­sor social (que se suposa que només puja) con­cen­tra aquesta creença. El famós con­sens social-libe­ral sobre la igual­tat d’opor­tu­ni­tats havia recol­zat, també, sobre una deter­mi­nada con­cepció del mèrit o de la meri­tocràcia. A par­tir d’una base equi­va­lent d’opor­tu­ni­tats per a tot­hom, el model de soci­e­tat occi­den­tal con­si­de­rava just que l’esforç i els mèrits de cadascú (la ini­ci­a­tiva, el talent, la for­mació, l’autor­res­pon­sa­bi­lit­zació, l’ètica del tre­ball) hau­rien de per­me­tre gene­rar nivells de pros­pe­ri­tat dife­rents, amb graus de desi­gual­tat petits o mode­rats. La tesi libe­ral pro­gres­sista vin­dria a dir que en una soci­e­tat en què les opor­tu­ni­tats fos­sin real­ment les matei­xes per a tot­hom, els mer­cats dona­rien a cada per­sona allò que en justícia es mereix (“tenim el que ens merei­xem”), tot evi­tant des de la tutela de l’Estat una dis­tri­bució exces­si­va­ment dis­par.

És en aquest punt on comen­cen els pro­ble­mes. El filòsof Mic­hael J. San­del, en un lli­bre recent –La tiranía del mérito– fa un repàs exhaus­tiu als efec­tes per­ver­sos en què ha deri­vat la meri­tocràcia i adver­teix de les seves con­seqüències. Alguns d’aquests efec­tes són ben cone­guts també per a nosal­tres. D’una banda, si el mèrit real­ment fun­cionés, els meca­nis­mes de reco­nei­xe­ment i pro­moció de les per­so­nes uti­lit­za­rien prin­ci­pal­ment aquesta “porta prin­ci­pal” d’entrada. En bona part és així, i això explica els pro­ces­sos hiper­com­pe­ti­tius d’accés a les millors uni­ver­si­tats i als millors llocs de tre­ball avui exis­tents. Però en rea­li­tat el nom­bre de por­tes dis­po­ni­bles invi­si­bles es mul­ti­plica: hi ha gent que es cola per la porta del dar­rere, per les por­tes late­rals o fins i tot per les por­tes giratòries. Les influències, els con­tac­tes, les nis­sa­gues, el lloc d’ori­gen, la classe social, els recur­sos dis­po­ni­bles, el gènere, etc. fan que en rea­li­tat el fac­tor deci­siu per al progrés per­so­nal i pro­fes­si­o­nal no sigui la igual­tat d’opor­tu­ni­tats, sinó la igual­tat de con­di­ci­ons, i aques­tes con­ti­nuen sent avui encara molt desi­guals. Aquesta situ­ació fa que, per exem­ple, avui hi hagi més mobi­li­tat inter­ge­ne­ra­ci­o­nal a la Xina que als Estats Units. En el supo­sat país de les opor­tu­ni­tats la posició d’ori­gen de les per­so­nes és més deter­mi­nant que a la Xina.

Afe­gim també que l’impor­tant aug­ment de les desi­gual­tats que hi ha hagut als països occi­den­tals des de l’inici de la glo­ba­lit­zació i la pro­funda erosió de les clas­ses mit­ja­nes fan que als per­de­dors se’ls digui, de fet, que el fracàs és culpa seva perquè la igual­tat d’opor­tu­ni­tats exis­teix. I que es con­so­lidi l’arrogància d’una classe amb talent i estu­dis uni­ver­si­ta­ris d’elit que menys­prea els tre­ba­lla­dors poc qua­li­fi­cats, com si el seu mèrit fos exclu­si­va­ment fruit del seu esforç i no tingués cap importància el dife­ren­cial de con­di­ci­ons del qual par­tien. Una part del res­sen­ti­ment cap a les elits i de la rancúnia, la des­con­fiança, o del clam dels indig­nats prové d’aquí, diu San­del; ha ali­men­tat el des­con­ten­ta­ment social i ha donat ales als cor­rents popu­lis­tes. Aquest tipus de revol­tes obli­guen ara a un impor­tant canvi polític, sens dubte, però encara més a repen­sar les nos­tres noci­ons morals d’èxit i fracàs, i el paper que hi ha de jugar la ja vella noció de mèrit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia