Opinió

opinió

Benjamin a Portbou

Benjamin és el més important que ha passat mai en aquest lloc, electritzat per la seva presència

Com a jueu que fugia del nazisme, Wal­ter Ben­ja­min podia haver mort a qual­se­vol ciu­tat d’Europa, a Berlín mateix, a París, a Mar­se­lla, a Svend­borg, a Eivissa i tot. La misèria moral de pre­guerra afa­vo­ria la pro­li­fe­ració de col·labo­ra­ci­o­nis­tes i dela­tors d’un cap a l’altre del con­ti­nent. Però va ser a Port­bou, que més que un lloc ha estat sem­pre un llin­dar, on es va aca­bar tra­ient la vida. La teo­ria d’un assas­si­nat per­pe­trat per supo­sats agents de la Ges­tapo o per espies esta­li­nis­tes, segons la versió, con­ce­deix a Ben­ja­min una rellevància intel·lec­tual que en aquell moment no li reco­nei­xien ni els seus col·legues de l’Escola de Frank­furt. Amb el seu pas indecís, doncs, i la pesada maleta on, segons Lisa Fittko, la guia que va acom­pa­nyar-lo des de Banyuls, tra­gi­nava part dels seus manus­crits i l’última radi­o­gra­fia que li havien fet dels pul­mons, va arri­bar al pas fron­te­rer el setem­bre de 1940 com­ple­ta­ment des­fet. Així i tot, costa d’ima­gi­nar-lo anant a tan­car-se a l’habi­tació de l’hotel de França amb les píndo­les de mor­fina sense haver diri­git ni una sola mirada a la platja de còdols que tenia a tocar, al cel blavíssim que s’hi fonia, als turons arro­do­nits i desèrtics que hi con­fluïen zig­za­gue­jant. Era una platja molt sem­blant a aque­lla de Cot­lliure on Matisse va pas­sar-hi anys bus­cant l’ale­gria del color, excepte que el post dua­ner, aquí, n’havia extir­pat tota la joia i l’havia sumida en una qui­e­tud metàl·lica. Pot­ser va pen­sar, com Han­nah Arendt uns mesos després, quan va venir-hi bus­cant la tomba del seu amic, que Port­bou era un dels racons més bonics del món, però en lloc d’això va escriure una nota pre­ci­pi­tada de comiat en la qual només el des­cri­via com “un petit poble dels Piri­neus on no em coneix ningú”. Al cap de vui­tanta anys, Ben­ja­min és el més impor­tant que ha pas­sat mai en aquest lloc, elec­trit­zat per la seva presència, tra­ves­sat de dalt a baix pel seu pen­sa­ment i la idea que és en pobles obli­dats com aquest, que són com el marro de la història, on la huma­ni­tat es redi­meix. Fa poc, vaig comen­tar a la crítica d’art Pilar Par­ce­ri­sas, impul­sora de la Fun­dació Ange­lus Novus que està revis­co­lant el vell pro­jecte de crear a Port­bou un cen­tre inter­na­ci­o­nal dedi­cat al filòsof, que Ben­ja­min sem­pre il·lumina un angle o altre del pen­sa­ment, i ella em va donar la raó amb una imatge molt ben­ja­mi­ni­ana: “Doncs sí, et cau al plat de sopa o en una branca del lli­mo­ner del jardí.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.