La carretera dels Àngels

El cap de set­mana abans de l’atro­pe­lla­ment de la ciclista de 35 anys per part d’un con­duc­tor begut que va posar fi a la seva vida, vaig anar amb cotxe per la mateixa car­re­tera on van pas­sar els fets, la que va des de Girona fins al san­tu­ari dels Àngels. Feia temps que no hi tran­si­tava i em va sor­pren­dre el volum de vehi­cles que hi cir­cu­la­ven, tant de cot­xes com de bici­cle­tes. En ser una car­re­tera estreta i plena de revolts, vaig haver de reduir la marxa i pren­dre distància dels ciclis­tes que em vaig anar tro­bant per la via i, cal dir-ho, no sem­pre en filera. No va ser una con­ducció fàcil. Com tam­poc ho ha de ser, òbvi­a­ment, per als ciclis­tes. Ha de resul­tar pesat i molest haver d’aguan­tar la pressió que fan des del dar­rere perquè cor­ris, o un avançament sense res­pec­tar la distància de segu­re­tat o quan sona el clàxon de forma ino­pi­nada. En mol­tes car­re­te­res, sinu­o­ses com la dels Àngels, la con­vivència entre els dos tipus de vehi­cles és com­pli­cada i reque­reix, per part dels con­duc­tors dels cot­xes i dels ciclis­tes, molta dosi d’edu­cació i de més paciència. En tot cas, en aquest esce­nari, hi ha quel­com indis­cu­ti­ble: a la car­re­tera, el ciclista és més vul­ne­ra­ble. De fet, està com­ple­ta­ment expo­sat; el seu cos és el que fa de para-xocs en cas d’acci­dent. I això no ho podem per­dre de vista, de manera que, al volant, el con­duc­tor del vehi­cle ha de ser més pru­dent. Segu­ra­ment, i tal com es va indi­car diu­menge pas­sat en l’acte mul­ti­tu­di­nari de comiat a la ciclista que es va fer a Girona, en què es va recla­mar un endu­ri­ment de les penes envers els con­duc­tors que tenen com­por­ta­ment homi­ci­des –com les de l’autor de l’atro­pe­lla­ment, que, a més d’anar begut, va mar­xar del lloc de l’acci­dent–, també cal una millora de les infra­es­truc­tu­res viàries. Però això, ho sabem prou, a més de grans inver­si­ons que no estan pre­vis­tes, costa anys i panys fins que s’arri­bin a exe­cu­tar. I què podem fem en el men­tres­tant? Pot­ser en alguns indrets, que segur que estan iden­ti­fi­cats per les auto­ri­tats per­ti­nents per la peri­llo­si­tat i el nom­bre d’inci­dents que s’hi pro­du­ei­xen, es podria estu­diar la implan­tació d’un tipus de cir­cu­lació per fran­ges horàries, per exem­ple, els caps de set­mana, en què el movi­ment de cot­xes i bici­cle­tes s’anés alter­nant. Ara per ara, però, no hi ha més camí que pren­dre consciència que a les car­re­te­res hi ha d’haver lloc per a tots i que, de tots, el ciclista és el que hi té més a per­dre.