El somni de Saïda Menebhi

Ho va escriure a la presó que li va arrabassar la vida: “Caminàvem / amb el cap alt i la mirada perduda. / Parlàvem d’un món meravellós / que arribaria perquè el volíem. / En aquest món / els nens no coneixerien la misèria, / les dones ja no serien colpejades. / Encara caminem i caminarem sempre / com bojos i condemnats / fins que arribarem, / ja ho he somiat.” L’esperança i la lluita de Saïda Menebhi (Marràqueix, 1952 - Casablanca, 1977), poetessa, feminista i militant del moviment marxista Ila al-Amam (Endavant), brutalment reprimit en els anys de plom de Hassan II, ressona 40 anys després en les reivindicacions de tantes defensores dels drets humans represaliades en el regnat de Mohamed VI, malgrat que ella tingui des del 8 de març del 2020 el seu nom en un carrer. Saïda –amb Fatima Oukacha, Rabea Ftouh i Pierra di Maggio– fou detinguda el gener de 1976, desapareguda en un centre clandestí de tortura de Casablanca, sentenciada en un macroprocés polític en què denuncià l’opressió de les dones, aïllada en una cel·la i morta fent vaga de fam. Recordem Saïda avui que comença la causa contra Fatima Zohra Ould Belaid, membre de l’associació ATTAC (Justícia Econòmica Global), arrestada el 25 de novembre per organitzar protestes il·legals contra la pujada de preus i l’abandonament de les capes més empobrides. I no és l’única, la dissidència es continua castigant amb acusacions fabricades i judicis sense cap garantia. El somni de Saïda Menebhi encara s’atura a les presons, en aquells nens en la misèria, en aquelles mares colpejades...