Opinió

El pare Ubach

Ens passeja a peu, a cavall, en tren o en vaixell per aquestes terres tingudes per santes

Dis­sabte que ve, a l’Sport de Figue­res pre­sen­ta­rem el dar­rer lli­bre de viat­ges del pare Ubach que ha rebut la gràcia de la impremta. L’ha edi­tat de forma magnífica la pro­fes­sora figue­renca Lour­des Godoy, després de bara­llar-se amb la cal·ligra­fia impos­si­ble d’unes notes segu­ra­ment pri­va­des, sal­pe­bra­des de noms pro­pis i comuns de llocs i llengües llu­nya­nes. Bona­ven­tura Ubach va ser un monjo de Mont­ser­rat a qui a prin­ci­pis del segle pas­sat la passió per l’Ori­ent Mitjà i la devoció per l’Antic Tes­ta­ment van por­tar diver­ses vega­des a viure i recórrer el que avui són Síria, el Líban, Pales­tina i Jordània. Aprengué àrab, hebreu i siríac –per fer-ne via, ara­meu–, i portà al mones­tir de la mare­dedéu negra bona part de les anti­gui­tats bíbli­ques que avui dia repo­sen al museu mont­ser­ratí. Feu més coses: engegà una nova tra­ducció de la Bíblia al català, fou pro­fes­sor de semítiques a les ins­ti­tu­ci­ons vati­ca­nes i de l’Església catòlica siríaca, etc.

El lli­bre, publi­cat per l’Aba­dia de Mont­ser­rat, es diu Bona­ven­tura Ubach al país dels cedres i a la Trans­jordània. Impres­si­ons del Mont Líban. És el ter­cer volum estam­pat dels viat­ges del monjo –els altres dos havien sor­tit el segle pas­sat–, com­post bàsica­ment en forma de die­tari, i que resulta entre aven­tu­rer i apas­si­o­nat per la manera com entoma els assump­tes lingüístics i litúrgics, par­ti­cu­lar­ment quant a les llengües –llatí, siríac, àrab...– usa­des en les cerimònies, cants i cele­bra­ci­ons. Ens pas­seja a peu, a cavall, en tren o en vai­xell per aques­tes ter­res tin­gu­des per san­tes que ara són àrides i ara –les ribes del Jordà– són fèrtils. Lle­gint-lo, sen­tim el risc de ser atra­cats per algun beduí sal­ta­ca­mins i com­par­tim l’espai exte­rior amb, encara, llops, gase­les, xacals, tigres i... mos­quits, i la màrfega amb xin­xes i puces. Ens estem a mones­tirs, par­ti­cu­lar­ment al de Char­fet, seu del patri­ar­cat de l’Església catòlica siríaca; dor­mim en hotels o a la belle étoile a Bei­rut, Jeru­sa­lem, Acre, Tir, Jaffa, Haifa i al desert; ens fem amb xiïtes, sun­ni­tes, dru­sos, arme­nis, grecs, maro­ni­tes o bala­di­tes, siris, cal­deus, ale­pins, lla­tins, jaco­bi­tes i cir­cas­si­ans. I entrem en el com­plex món de les cre­en­ces, cris­ti­a­nes o musul­ma­nes, d’aque­lla geo­gra­fia. Com que el pare Ubach és com és, men­tre ens movem ens va fent pre­sents ver­si­cles d’Isaïes, Eze­quiel, Elies, Eli­e­zer i Sara com si fos­sin vius.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.