Contrastar i acceptar

sem­bla que el sai­net Novak Djoko­vic lluny d’arri­bar a la seva fi s’està con­ver­tint en un excel·lent guió per a una minisèrie a qual­se­vol pla­ta­forma digi­tal. L’home, un dels grans ten­nis­tes a escala mun­dial i amb tants detrac­tors com defen­sors, s’ha con­ver­tit en un heroi defen­sor dels drets indi­vi­du­als con­tra la tira­nia dels governs per a uns i en un empes­tat ego­ista que només busca el seu bene­fici en detri­ment de la salut col·lec­tiva per a uns altres. Sense terme mitjà, sense reflexió, sense infor­mació sufi­ci­ent, milers de fans i no fans l’han situat a l’Olimp de l’efímera actu­a­li­tat o s’han dedi­cat a dei­xar-lo com un drap brut. Ja ho tenen això, les xar­xes soci­als: la peri­llosa imme­di­a­tesa. Ali­men­ta­des per infor­ma­ci­ons interes­sa­des, incen­ti­ven la crítica o l’elogi més intens d’aquells que com­bre­guen amb posi­ci­ons radi­cals. Res més lluny del debat serè i vol­gu­da­ment objec­tiu que no porta a l’enfron­ta­ment dialèctic, a l’asse­nya­la­ment de l’adver­sari o a l’insult directe quan no hi ha més argu­ments.

Sobta encara, com a mínim a mi, que en una soci­e­tat amb un accés tan fàcil a la infor­mació, ens dedi­quem sis­temàtica­ment a fomen­tar la ignorància i a tre­pit­jar el sen­tit crític. És ben cert que tot­hom se sent més còmode al cos­tat de gent que pensa de la mateixa manera i que iden­ti­fica els matei­xos ali­ats i els matei­xos ene­mics. Però amb això l’únic que acon­se­guim és una soci­e­tat pola­rit­zada, divi­dida i con­vençuda que els millors ponts que hi ha són els que es poden dina­mi­tar. Posar en dubte les infor­ma­ci­ons no sig­ni­fica negar-ho tot o vin­cu­lar-ho a teo­ries cons­pi­ra­ti­ves i de con­trol mas­siu. Sig­ni­fica con­tras­tar, veri­fi­car, com­pro­var. I accep­tar el resul­tat, que no sem­pre és el que es vol.

En Novak Djoko­vic pot caure millor o pit­jor com a per­so­natge, però no és un mes­sies sal­va­dor a qui expul­sen d’un país per no doble­gar-se a una malèfica ide­o­lo­gia que coarta la seva lli­ber­tat. És un senyor ric que va creure que a ell no li calia com­plir la llei i es va equi­vo­car. D’aquí a ape­dre­gar-lo, però, tam­poc cal.