Opinió

De set en set

El túnel de l’amor

Sovint el principi de l’amor sol tenir la imatge d’un túnel nou que no saps on t’escopirà. No parlo del famós Túnel de l’amor de Klevan, a Ucraïna, aquell tram de ferrocarril envoltat d’arcs verds destinat a passejar com si fossis Bécquer i et faltés un bull, sinó de túnels més existencials que parlen dels alts i baixos de les relacions, com el túnel que canta Bruce Springsteen en l’àlbum homònim. D’entrada, penses que comences un camí de llum, però de cop sobtat algú et fa veure que no, que per voluntat aliena t’has endinsat en un túnel sòrdid i mal il·luminat amb final sorpresa. En aquest precís instant d’indeterminació tens dues opcions: o fas marxa enrere i et quedes en la teva corcada zona de confort embotida de passavolants o camines endavant, amb pas ferm, armat amb una llanterna en una mà i una destral a l’altra. Si el coratge et fa tirar milles (qui diu coratge diu amor), et venen cotxes de cara, t’enlluernen, però tu tens la capacitat d’esquivar-los, de saltar per damunt dels obstacles, de fregar-te els ulls, veure llumenetes de colors i seguir, seguir, seguir, cap al final del corredor. Saps que el drama no és una forma de vida. Ara coneixes l’altra cara de la lluna. Té cràters, sí, però gastes un bon calçat i no t’hi enfonses. Un tràiler quasi se’t fot al damunt, però sona la trompeta i no et toca. Una moto és a punt d’arrencar-te un braç, però a l’últim segon abans de l’impacte et grates el clatell i te’n salves. El túnel de l’amor no és tan cardat com sembla. Només hi has d’entrar sense inseguretats i amb l’autoestima una mica intacta. I això costa un ou i part de l’altre.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.