Opinió

De set en set

Res

Provar d’escriure sobre res ja és escriure sobre alguna cosa. Mirar de parlar del no-res és fer exactament el mateix, però en negatiu. No es pot no escriure sobre res. Si ja esteu perplexos davant d’aquestes tres primeres frases, imagineu-vos jo, que haig d’omplir els espais de tota una columna. En llatí la paraula res vol dir cosa, igual que nemo vol dir ningú, amb la qual cosa, valgui la redundància, no es pot parlar de res ni de ningú sense acabar fent referència a alguna cosa o a algú. Entenc que l’autoficció que practico a les pàgines d’aquest diari no pot agradar a tothom. Entenc també que pot arribar a ser divertit, de tant en tant, escriure sobre els àcars dels matalassos, sobre la reproducció subaquàtica de les escopinyes en piscines artificials, sobre l’efecte òptic que provoca la pols en suspensió quan li toca el sol o sobre la pujada del preu de la mongeta tendra. Però jo em sentiria bastant imbècil i cauria en el maleït pou de l’ansietat. I si que et facin sentir imbècil ja és cardat, imagina’t si et sents imbècil sense la intervenció de ningú: l’ansietat creix en progressió geomètrica. La tasca de no parlar de res en un text se’m fa titànica, però com veuen les línies avancen contra tot pronòstic. Fa poc s’ha descobert que parlar sense dir res o pronunciar frases sense significat podrien ser els primers símptomes de l’Alzheimer, cosa que tampoc és massa galdosa. No deixa de ser un art difícil, una tècnica complexa, això de mirar de no dir res. Però, ben mirat, t’adones que, sense dir gaire res, has assolit el nombre de caràcters que et demana aquesta columna estrambòtica escrita per pur proïsme.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.