La República s’ha encarit

Un dels errors de càlcul de l’inde­pen­den­tisme la tar­dor del 2017 –pot­ser el més greu– va ser donar per segur que les elits madri­le­nyes avant­po­sa­rien la per­ti­nença a la Unió Euro­pea i la resta de les ins­ti­tu­ci­ons supra­na­ci­o­nals a man­te­nir el con­trol de Cata­lu­nya. Es va rei­te­rar, una i altra vegada, un mis­satge recur­rent sobre l’altíssim nivell de l’endeu­ta­ment públic espa­nyol, la feblesa del sis­tema ban­cari i la impos­si­bi­li­tat de sor­tir de la zona euro. Aque­lla anàlisi que l’inde­pen­den­tisme donava per bona dibui­xava un esce­nari que aca­ba­ria con­fron­tant els sis­te­mes democràtics de l’Europa de l’eix París-Berlín amb un Madrid ins­ti­tu­ci­o­nal arruïnat i soli­tari. La inde­pendència, si ho recor­deu, anava per aquí.

Però no. L’Estat espa­nyol jerar­quitza la inte­gri­tat ter­ri­to­rial per sobre de qual­se­vol altra con­si­de­ració, inclosa una hipotètica expulsió d’Europa. Així va ser durant els anys de l’autar­quia fran­quista, sense anar més lluny, on la dic­ta­dura va sobre­viure al marge del con­cert inter­na­ci­o­nal. I això va allar­gar-se durant dècades, sense que els importés uti­lit­zar a fons la repressió per com­pen­sar el males­tar d’una població que, lite­ral­ment, pas­sava gana. Aquesta i no cap altra és la tra­dició i la men­ta­li­tat de les elits espa­nyo­les.

Feta aquesta cons­ta­tació, el resul­tat per a qual­se­vol anàlisi nova és que la inde­pendència serà molt més cos­tosa del que sem­blava l’any 2017. L’actu­a­lit­zació implica plan­te­jar una deso­bediència molt més pro­funda i con­ti­nu­ada en el temps del que s’hagi assa­jat mai. Amb pape­re­res tren­ca­des i urqui­na­o­nes simultània­ment. En defi­ni­tiva, l’objec­tiu de la inde­pendència ha esde­vin­gut més car, sacri­fi­cat i ètica­ment lleig.