Opinió

opinió

La primera carta per a en Jordi Soler

Quants en vas fer, de dibuixos a la barra de L’Arc? Milers, segurament. Molts s’han perdut

Esti­mat Jordi, amic. Diria que no ens hem escrit mai, ni quan les car­tes ana­ven per cor­reu, ni després, amb tot això dels SMS, els mis­sat­ges de What­sApp i els cor­reus electrònics. I, mira, ara que ja no hi ets, m’hi poso. Amb aquest gest provo d’estar a l’altura del teu sur­re­a­lisme total, con­tun­dent, absurd, sug­ge­ri­dor, críptic, maca­bre, irre­ve­rent... de tants anys. No me’n sor­tiré, ja ho saps, com no me’n sor­tia quan jugava a L’Arc a imi­tar els teus dibui­xos. Però tu reies de cor davant la meva inca­pa­ci­tat per moure el boli sobre el paper. El geni eres tu, és clar. En canvi, ves per on, sem­pre et gua­nyava quan fèiem el truc a les tau­les de La Gallega, al car­rer de Mer­ca­ders, amb unes oli­ves i un ver­mut al davant. O quan et rep­tava a l’u, tres, cinc, set, del Mari­en­bad... Segur que te’n recor­des.

Par­lar, sí, i molt. Fa anys, quan vas arri­bar a Girona. Com tot­hom en aquell temps, passàvem hores fent vol­tes a la Ram­bla, amb en Vivó sobre­tot, però també en Tortós, en Roma­guera, en Tei­xi­dor i ves a recor­dar... Aque­lles vol­tes, amb salu­ta­ci­ons d’amics i cone­guts ine­vi­ta­bles, tei­xien con­ver­ses sobre lli­bres que llegíem o que volíem lle­gir, sobre pin­tors que expo­sa­ven a la sala muni­ci­pal i amics pin­tors que hi volien expo­sar, sobre tea­tre o sobre cine. No t’ho sabria dir del cert. Sí que recordo quan pro­posàvem un tema i un de nosal­tres l’havia de desen­vo­lu­par impro­vi­sa­da­ment. Els temes no te’ls sabria dir, però sem­pre eren enre­ves­sa­des qüesti­ons absur­des que tant a tu com a en Vivó us sor­tien bro­da­des. Em deixàveu boca­ba­dat.

I a la Residència? Recor­des les llar­gues esto­nes a la Residència d’en Tarrés? Hi vam fun­dar el Grup Gàrgola. Havia de ser un mira­dor abo­cat sobre la ciu­tat per saber-ho tot, però també una font que aportés una mica d’aigua clara en la fos­cor social que vivíem. Expo­si­ci­ons, reci­tals de poe­sia, con­ferències, màgia, lec­tura de tex­tos, tea­tre viu... Recor­des el tea­tre viu? Ja ni se’n parla. Podríem pen­sar que era una mena de con­ti­nu­ació de les impro­vi­sa­ci­ons de la Ram­bla, però a l’engròs. Inventàvem uns per­so­nat­ges, una situ­ació, i repartíem els papers. Papers que ningú havia escrit ni pen­sat abans. Tot s’anava impro­vi­sant. Del Grup Gàrgola, se n’ha par­lat molt poc. No n’hem par­lat ni nosal­tres. Hi havia gent ben interes­sant. Us recordo, és clar, a tu i a en Car­les Vivó, en Josep Tarrés, en Josep Maria Roma­guera, en Joan Catà, en Fran­cesc Fer­rer... Tinc ben clar que ens va venir en Giro­ne­lla a lle­gir un conte impac­tant que duia per títol Carta de un gusano a Jesu­cristo, i que vam pro­mo­ci­o­nar l’estrena de Pan, amor y fan­tasía, al cinema Modern.

I les xer­ra­des a L’Arc. Pri­mer, a la vora del foc, quan hi havia aque­lla llar al fons del local, tan aco­lli­dora. Després, a la barra. Mira, de les esto­nes a la barra, no obli­daré mai com llegíem el diari Los Sitios. Déu meu, quin tip de riure. Em pots dir de què rèiem? Sí, ja ho entenc, era “el dia­rio al ser­vi­cio del movi­mi­ento y de su cau­di­llo” i la retòrica fran­quista era fora de tota mida. Sí, els redac­tors, que no cal que citi per si aquesta carta cau en mans equi­vo­ca­des, eren dolents a morir. Recor­des, quan per expli­car la pudor insu­por­ta­ble de la merda del riu, el que sig­nava Otero va escriure “con este olor­ci­llo a marisco que nada tiene que envi­diar a las pobla­ci­o­nes de la Costa Brava”? No ho recor­des? Tant li fa. Tot era igual.

I després, els acu­dits. A L’Arc tenien un rot­lle de paper d’uns cinc centímetres d’amplada. Si en va donar, de joc, aquell rot­lle! Te’l posa­ves al davant, pre­nies un lla­pis, un boli, el que tin­gues­sis a mà... Et mos­se­ga­ves lleu­ge­ra­ment el llavi infe­rior, pot­ser feies un glop de la copa que t’havia ser­vit en Lluís, hi havia uns segons d’enjòlit, tots pen­dents de tu. Lla­vors la teva mà es movia i dibui­xa­ves un ull. Pri­mer, sem­pre un ull. Després, molt de pressa, nai­xia un per­so­natge, o dos, o els que calgués. Ja rèiem. Però encara hi fal­ta­ven els glo­bus de text. Els que no eren a pri­mera fila no ho podien lle­gir. Tu talla­ves el dibuix del rot­lle i el feies pas­sar. La ria­llada anava de mà en mà, amb el dibuix.

T’he de dir que si l’acu­dit ens havia fet molta gràcia, encara estàvem rient que tu ja n’havies començat un altre. I que, com més rèiem, més bo era el següent. Quants en vas fer, de dibui­xos a la barra de L’Arc? Milers, segu­ra­ment. Molts s’han per­dut, és clar. Però en Lluís en va guar­dar una bona colla, i jo també. Algun dia els dei­xa­rem veure a tot­hom, com havíem pen­sat fer. Ja en par­la­rem.

Com que és la pri­mera carta, no em vull allar­gar més.

Has fet molta feina a la vida, com a dibui­xant, com a gra­va­dor, com a cre­a­tiu publi­ci­tari, com a actor, com a peri­o­dista, com a fotògraf... Has pujat els fills, t’has dedi­cat amb cos i ànima al més des­val­gut, en Mario, que recordo prou bé. Ara ja no et neces­sita. I t’has ren­dit defi­ni­ti­va­ment.

Sàpigues que em sap molt de greu. Nosal­tres sí que et neces­sitàvem. El teu Sísif, les teves fotos, les teves tru­ca­des, els teus records... Què hi farem! Des­cansa en pau.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia