Opinió

Tribuna

Qui o per a què?

“Potser serà fàcil posar-se d’acord sobre qui no es vol al comandament, però no tant el decidir a partir d’aleshores cap on s’enfila la maquinària, que és tant com preguntar-se quina mena de PP pot guanyar les eleccions.

La prin­ci­pal eina democràtica en el sis­tema polític espa­nyol són els par­tits, votats de manera lliure, directa, secreta i uni­ver­sal. Això no vol dir altra cosa que el fet inqüesti­o­na­ble que aquí, com en la majo­ria de sis­te­mes polítics occi­den­tals, entre la par­ti­ci­pació directa i la indi­recta o repre­sen­ta­tiva, es pre­fe­reix aquesta última. La Cons­ti­tució Espa­nyola sols cita els par­tits polítics a l’arti­cle 6, i diu que són un dels canals de par­ti­ci­pació, però aviat es com­prova que han esde­vin­gut pràcti­ca­ment l’únic pos­si­ble. Per molta sin­gu­la­ri­tat que es vul­gui atri­buir als ter­ri­to­ris, ni tan sols els que tenen un sis­tema elec­to­ral dife­rent del gene­ral (cosa que no suc­ce­eix a Cata­lu­nya) han sabut o pogut sos­treure’s a aquesta dinàmica que acaba diluint els lide­rat­ges per­so­nals dins de les estruc­tu­res en raó dels interes­sos d’aques­tes.

El que està suc­ceint en les dar­re­res hores en el PP és un exem­ple d’aquesta força tri­tu­ra­dora, i al mateix temps orde­na­dora, dels par­tits: quan s’han vist les difi­cul­tats que pateix el capità del vai­xell, els mari­ners comen­cen a aban­do­nar-lo a més o menys velo­ci­tat segons la seva capa­ci­tat per veure-les venir. De ben segur que els Fouché d’aquesta època ja estan gron­xant el llit del nou líder, encara no entro­nit­zat, pot­ser tan volàtil com el que està a punt de caure.  Com amb l’afició del Barça, tot dependrà de si acon­se­gueix que la pilota entri a la por­te­ria, el que vol dir asso­lir la pre­sidència del govern espa­nyol. Es podria objec­tar que això mateix suc­ce­eix en els sis­te­mes elec­to­rals on el par­tit no té un paper pro­ta­go­nista perquè la can­di­da­tura uni­no­mi­nal col·loca cada repre­sen­tant davant les per­so­nes que l’han esco­llit en una mena de res­pon­sa­bi­li­tat directa que fa, a la vegada, que la direcció del seu par­tit esti­gui sem­pre sot­mesa a aquest tipus d’interès par­ti­cu­lar.  Però, a diferència del que suc­ce­eix a Espa­nya i a tots els sis­te­mes de repre­sen­tació pro­por­ci­o­nal a través de llis­tes de par­tit (sobre­tot quan són tan­ca­des i blo­que­ja­des), en el sis­tema de can­di­da­tu­res indi­vi­du­a­lit­za­des la crítica és cons­tant, el diàleg qua­si­lliure dins del par­tit és la norma gene­ral i la neces­si­tat del cap de l’estruc­tura de res­pon­dre davant dels seus el fa més ins­tru­ment del poder que poder en si mateix. En el sis­tema elec­to­ral espa­nyol, en canvi, l’ordre de la llista el con­fe­geix el líder del par­tit, la qual cosa es tra­du­eix en la major o menor pro­ba­bi­li­tat de ser repre­sen­tant popu­lar. La majo­ria que per­met gover­nar atorga, a més, capa­ci­tat per donar càrrecs a les per­so­nes de con­fiança. Tot un tri­omf, com­pren­si­ble en la mesura que, per molt que es digui una altra cosa, no es pot el líder rode­jar-se de per­so­nes vàlides que no sap fins a quin punt li seran fidels. Però par­lem d’això: és que hi ha amis­tats eter­nes, fide­li­tats de ferro dins de les for­ma­ci­ons polítiques?

Els ano­me­nats “barons” del PP amb poder al ter­ri­tori, els que gover­nen, tenen capa­ci­tat d’exer­cir d’empresa de col·locació. A cada lloc amb un per­fil dife­rent, res tenen a veure Feijóo i Ayuso, per posar dos exem­ples d’amis­tat política ben recent. Casado, com que no governa, no ho pot fer. La seva força rau en les fide­li­tats acon­se­gui­des dins l’estruc­tura del par­tit i totes aque­lles can­di­da­tu­res que en el ter­ri­tori s’hagin pogut accep­tar per la seva pressió o per nego­ci­a­ci­ons de geo­me­tria vari­a­ble. Ara els mari­ners, fins i tot els direc­ta­ment bene­fi­ci­ats per les seves deci­si­ons, fugen. Poden dir que ho fan per honor, per indig­nació en raó dels errors come­sos pel seu líder. Però tot­hom sap que allà, com en la majo­ria dels par­tits per no dir en tots, els que fugen ho fan per inten­tar apro­par-se com més aviat millor al cavall gua­nya­dor. Com en la guerra, sem­pre hi ha qui sap a temps can­viar de bàndol. És una fuga de cer­vells? Un altre dia par­la­rem d’ide­o­lo­gies, perquè la pre­gunta sub­següent (o pot­ser hau­ria de ser prèvia?) a la decisió sobre un nou lide­ratge és: un líder per fer què? Pot­ser serà fàcil posar-se d’acord sobre qui no es vol al coman­da­ment, però no tant el deci­dir a par­tir d’ales­ho­res cap on s’enfila la maquinària, que és tant com pre­gun­tar-se quina mena de PP pot gua­nyar les elec­ci­ons. I gover­nar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia