opinió
A volar ben alt, Mar!
Vaig agrair la tasca de Vitraris de projectar el documental i organitzar el debat
Dissabte, 26 de febrer. Obro el Twitter i se’m capgira el cor. Ha mort la fotògrafa i activista trans Mar C. Llop. No pot ser. No m’ho crec.
No ens coneixíem personalment però la recordo a Vidreres en una xerrada sobre transsexualitat organitzada pel Grup Vitraris, una associació dedicada a la difusió cultural que fa una gran tasca. Va ser l’any passat, el 2021; l’entitat havia organitzat la projecció del documental En Femme amb la presència de la directora, l’Alba Barbé, i la Mar C. Llop, que van participar en el debat posterior a la projecció.
Em va fascinar. La Mar C. Llop em va fascinar igual o més que el dia que vaig assistir a l’Espai Brossa a l’espectacle A la verita tuya, de Manuel Veiga, que malauradament també ens va deixar fa uns anys (no en va es diu que sempre ens deixen els bons), un espectacle on Veiga encarnava el pare d’un transvestit mort després de ser brutalment apallissat per quatre desconeguts. L’espectacle era meravellós i el debat posterior a la funció em va obrir un món que desconeixia. D’aquí la importància i la necessitat del teatre i la cultura arreu, per a tothom i amb tothom.
Per això vaig agrair la tasca de Vitraris de projectar el documental i organitzar el debat. I és que només a través de la divulgació (i la cultura és la via natural per canalitzar-la) podem entendre l’altre, i l’altre entendre’ns a nosaltres i enriquir-nos mútuament
Us podria dir ara en aquest article que la Mar C. Llop feia anys que treballava en un projecte per capturar la transició d’un gènere a l’altre, que va ser una activista… però no. Tot això ho trobareu a Google. El que vull dir és que la Mar C.Llop em va captivar quan va venir a Vidreres, igual que em va obrir un nou món el Manuel Veiga. Que la Mar (i això és el que més em va impactar) no va deixar mai de somriure malgrat explicar-te el seu patiment i la incomprensió que havia rebut. I aquest és el llegat que ens deixa als que la vam escoltar a Vidreres, el mateix llegat que ens deixa l’espectacle d’en Manuel Veiga o el llibre Las malas, de Camila Sosa Villada, o tants i tants altres exemples que no puc citar perquè no tinc prou espai.
I com vaig llegir dissabte en una piulada de l’Anna Giribet, directora de Fira Tàrrega: a volar ben alt, Mar!
