Opinió

Tribuna

Les sandàlies ucraïneses

“Josyf Slipyj va defensar, en els seus anys més actius, que l’Església cristiana feia més de mil anys que era a Ucraïna, enfront dels encara no 50 de comunisme soviètic”

L’aus­tralià Mor­ris West es va ins­pi­rar en la vida de Josyf Slipyj, arque­bisbe ucraïnès, per escriure Les sandàlies del pes­ca­dor, un lli­bre que va ser després un èxit en el cinema pro­ta­go­nit­zat per Ant­hony Quinn. A la novel·la, el pro­ta­go­nista es diu Kiril Pav­lo­vich, arque­bisbe metro­po­lità de Lviv, que és alli­be­rat després d’haver estat con­dem­nat a tre­balls forçats a Sibèria. L’envien a Roma i el papa, que ja és molt vell, el crea car­de­nal. Quan aquest mor, Pav­lo­vich és esco­llit nou papa i tria el nom de Kiril I. Com a papa es veu impli­cat en la com­ple­xi­tat de la guerra freda. La versió de la pel·lícula, que va arri­bar el revo­lu­ci­o­nari any 1968, va ser un èxit i va ser nomi­nada a dos pre­mis Oscar.

EN la vida real, Slipyj va ser car­de­nal de Sant Ata­nasi i arque­bisbe major greco-catòlic de Lviv (Leo­po­lis en llatí). Va ser orde­nat sacer­dot l’any 1917 –de con­no­ta­ci­ons revo­lu­cionàries evi­dents– i bisbe el 1939. Va ser Pau VI qui, el 1965, el va crear car­de­nal. Quan va morir, a Roma, el 7 de setem­bre del 1984, tenia 92 anys i des del Pon­ti­fici Ins­ti­tut Ori­en­tal i des de la Pon­tifícia Uni­ver­si­tat Gre­go­ri­ana se’l va recor­dar pel seu posi­ci­o­na­ment davant del comu­nisme ateu que no per­me­tia l’existència de la fe. Durant vuit anys, va patir presó en un gulag per part del règim soviètic i gràcies a la medi­ació de la Santa Seu i la inter­venció dels Estats Units va poder par­ti­ci­par en el Con­cili Vaticà II. Molts pen­sen que si no hagués estat Karol Wojtyla l’esco­llit de l’est per ser papa, ell podria haver estat el papa vin­gut de l’est. Nas­cut a Zázdrist, aca­bats els estu­dis va mar­xar a Inns­bruck (Àustria). Els anys romans de for­mació van ser pocs, del 1920 al 1922. Va tor­nar a Lviv (que ales­ho­res era Polònia) i es va que­dar de pro­fes­sor i de rec­tor al semi­nari. El van dete­nir el 1944, quan l’Exèrcit Roig va entrar a Lviv i el va veure com un dis­si­dent. De fet, Slipyj havia escrit als sacer­dots de Lviv lamen­tant la impo­sició comu­nista a Ucraïna. Per aquest motiu li va caure l’eti­queta de col·labo­ra­ci­o­nista; les acu­sa­ci­ons que li van fer el 1945 van ser les de ser pro germànic.

Tot i que el nazisme va deci­dir tenir una política de certa con­des­cendència amb la religió durant una pri­mera etapa durant l’ocu­pació, després, es va voler des­fer de tota presència espi­ri­tual. D’altra banda, per als agents soviètics del moment, la pre­sen­cia de catòlics a la ciu­tat era una traïció a les supo­sa­des arrels naci­o­na­lis­tes orto­do­xes de la zona. Els catòlics, per tant, moles­ta­ven a tot­hom. Després de més enre­nous i esta­des a la presó, el 1963, el pre­si­dent dels Estats Units, John F. Ken­nedy, i el papa Joan XXIII, van acon­se­guir que Nikita Khrus­xov el deixés lliure. En total, va viure 18 anys a la presó. El 1949, el papa Pius XII ja l’havia creat secre­ta­ment car­de­nal (in pec­tore). Però va ser el 1965 quan va rebre el nome­na­ment ofi­cial. Tot i que es va incoar popu­lar­ment una cam­pa­nya perquè fos nome­nat patri­arca, i ell mateix va exte­ri­o­rit­zar-ho, es va haver d’acon­ten­tar amb el títol d’arque­bisbe major. Roma mai no li va con­fe­rir aquest honor.

A finals dels anys setanta, va fer un movi­ment que no va agra­dar Roma: con­sa­grar tres bis­bes sense apro­vació papal. Se sen­tia reves­tit d’aires patri­ar­cals sense tenir-los. Amb tot, Slipyj va morir a Roma i fins i tot hi ha els docu­ments que ava­len la seva cano­nit­zació oberts. Aquest per­so­natge va defen­sar, en els seus anys més actius, que l’Església cris­ti­ana feia més de mil anys que era a Ucraïna, enfront dels encara no 50 de comu­nisme. Va ser un intel·lec­tual de pri­mer ordre, interes­sat en la ciència i defen­sor de la cul­tura del seu tur­men­tat país. En els seus múlti­ples viat­ges pel món, va visi­tar les comu­ni­tats ucraïneses (va ser a l’Estat espa­nyol el 1970) i va ser qui va pro­pi­ciar que existís la Uni­ver­si­tat Catòlica d’Ucraïna, que avui està dema­nant que s’acu­llin com a refu­gi­ats els seus estu­di­ants i pro­fes­sors.

La pressió mediàtica ens dibuixa una Ucraïna orto­doxa o atea, sense parar compte en la seva altíssima com­ple­xi­tat. A Cata­lu­nya, en tenim un dels màxim experts, el litur­gista expert en esglésies cris­ti­a­nes ori­en­tals Sebastià Jane­ras. Les comu­ni­tats que van ser fidels a Roma no són acci­den­tals i con­ti­nuen amb l’espe­rit Slipyj d’ober­tura, iden­ti­tat i resistència. La llàstima és que la resistència s’hagi de viure, tan sovint, només des de l’exili.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.