La cançó de l’enfadós

El català. L’escola. L’ús social. La cançó de l’enfadós. Vivim en una soci­e­tat en què els governs no són governs. Les polítiques les deci­dei­xen els jut­ges. Ells són els veri­ta­bles res­pon­sa­bles del que passa al país. A un jutge no li agra­den les zones de bai­xes emis­si­ons tot i l’alerta medi­am­bi­en­tal que hi ha al pla­neta? Doncs se les car­rega. Hi ha una pandèmia i el govern de torn pren mesu­res? Pri­mer les ha de vali­dar un jut­jat. A una família no li agrada que el seu fill apren­gui català i té la sort que un jutge li doni la raó? Doncs fem petar tot el sis­tema edu­ca­tiu i la immersió lingüística que durant més de trenta anys ha demos­trat ser un model d’èxit.

Un jutge hau­ria d’estar per diri­mir el que és just del que no ho és. No per apli­car o crear una juris­prudència basant-se en la seva ide­o­lo­gia. Això mateix ja ho hem vist durant anys amb tota la causa cata­lana de l’inde­pen­den­tisme. La justícia decreta una cosa i quan es va a Europa les gar­ro­ta­des cauen de totes ban­des. Però la culpa no és només dels jut­ges. Els polítics hi tenen un paper pro­ta­go­nista. La modi­fi­cació de la legis­lació de la política lingüística n’és un gran exem­ple. Que no ven­guin que és una fórmula per pro­te­gir el català a l’escola, perquè això és men­tida. Que és un mal menor, hi podríem estar d’acord. Però la con­ju­ració que s’ha per­pe­trat aquesta set­mana pas­sada és sim­ple­ment una sor­tida a un car­reró. És només una manera d’aca­tar la sentència que obliga a impar­tir un 25% de les clas­ses en cas­tellà. I que diguin que ningú té els pebrots de deso­beir. Tan sim­ple com això.

Els nos­tres res­pon­sa­bles polítics ten­dei­xen a dis­fres­sar les coses. Que no ho pre­sen­tin com la con­seqüència d’un con­sens que no exis­teix, sinó que diguin la veri­tat i que és una fórmula mal­des­tra de sor­tir del pas. Quan Cata­lu­nya es pen­sava que podia ser inde­pen­dent, les cla­va­gue­res de l’Estat van orques­trar un pla que ara es comença a mate­ri­a­lit­zar, i és ata­car la baula feble: la llen­gua. Ja ho va dir Clara Pon­satí fa temps: Espa­nya ni oblida ni per­dona. I el català és qui ho està patint.