Opinió

Tribuna

Reacció o canvi

“No es va explicar mai què significava amb detall la destralada del TC a l’Estatut; com totes les competències exclusives desapareixien i com la llengua quedava legalment relegada. Catalunya era expulsada de la Constitució i l’autogovern real, liquidat.

La presa de consciència sobre la vulnerabilitat de la llengua catalana està comportant episodis de reacció precipitada tant per part de segments de la societat civil com de l’administració. Els responsables de cultura i d’educació d’aquest govern, que porta tot just un any exercint, són el primers que han donat publicitat a estudis sobre la diagnosi real del català en diversos àmbits. Si més no, per això sol ja caldria felicitar-se’n. Ara bé, ni la reacció irada dels qui no han mogut un dit en dècades, ni el simple traspàs de responsabilitats a un futur pacte per la llengua, no solucionen la immediatesa; la sensació d’urgència que ens ha agafat a tots.

Però el cas del català és extrapolable a la majoria de competències teòriques de la Generalitat. Vejam què ens passa. L’autonomia arribà el 1980. La primera dècada fou fundacional i va comportar avenços innegables en relació amb l’asfíxia i mal govern del franquisme. En la segona dècada dels noranta, la minoria d’Esquerra va començar a posar el dit a la llaga sobre dos problemes. El primer, la limitació del marc autonòmic pel dèficit fiscal injustificable i el no desplegament i la invasió de competències. El segon, enmig de l’oasi sociovergent es va anar instal·lant la deixadesa en l’aplicació de les competències pròpies: immersió no inspeccionada, política d’innovació, grans superfícies, urbanisme desenvolupista, etc. En iniciar la dècada dels 2000, Esquerra cristal·litza una proposta de reforma de l’Estatut amb dos objectius: un model de finançament proper al basc i un blindatge sense fissures de les competències lingüístiques, educatives, comunicacionals, entre d’altres. El pujolisme d’entrada s’hi oposa i caldrà que s’instal·li l’alternativa del govern catalanista d’esquerres perquè aquella proposta es faci efectiva. En aquell precís moment és quan l’espanyolisme radical activa el front lingüístic convertint-lo en partit polític com a via d’aigua de la Catalunya un sol poble. Si Catalunya majoritàriament obria el front de la reforma federalitzant de l’Estat, aquest responia amb l’obertura del front lingüístic.

Cal dir que en tot moment el relat de les majories polítiques d’arrels antifranquistes va ser impecable en la defensa del català. I seria greu que ara alguns esvalotats posessin en risc aquell consens. Lamentablement, però, la deixadesa en la defensa del català en àmbits propis en aquestes dues dècades i el nou trasbals demogràfic expliquen una part d’allà on som. Però hi ha més: ni pujolisme ni socialisme quan van apuntar-se a la reforma estatutària havien reconegut les seves responsabilitats en la limitació de l’autonomia. Llavors, un projecte d’estatut federalitzant que rep la retallada de Mas-ZP a esquena del govern i la de les Corts, és aprovat amb una important abstenció i acaba sucumbint per la destralada del TC. Això va engegar el procés. Però no es va explicar què significava amb detall aquella destralada; com totes les competències exclusives desapareixien i com la llengua quedava legalment relegada. Catalunya era expulsada de la Constitució i l’autogovern real, liquidat. En part, l’acceleració cap a la independència se centrà a explicar què faria la nova República, i això va permetre obviar la misèria autonòmica que ens quedava i multiplicar la deixadesa en l’aplicació de les competències que restaven.

Ara resulta que tenim molta gent exigint que s’actuï com si fóssim independents, sense saber ni tan sols les limitacions autonòmiques brutals i l’absència d’actuació acumulada per anteriors governs en àmbits estratègics com la llengua o la transició energètica. Doncs bé, és hora d’actuar. Cal presentar una diagnosi d’on som, per bé i per mal. Cal executar les polítiques que s’havien deixat de fer per mal govern o temor a la seva implementació. Cal establir programes de canvi transformador. I aquests s’han de pactar socialment, sabent detectar aquells aliats que caldria que participessin ja en la fase d’elaboració i minimitzar els sectors reaccionaris o contraris als canvis. En molts casos no n’hi haurà prou amb la resolució d’una comissió parlamentària o amb la capacitat tecnocràtica dels despatxos. Caldrà que els potencials aliats participin de la cuina. O canvi, o reacció.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.