Opinió

Tribuna

Memorial Arraona

“Els debats sobre pensament han de recordar els intel·lectuals, però sobretot el llegat que ens fa interpretar el present

Havia de ser un acte emmarcat dins la fira de promoció i coneixement de la cultura japonesa, el Sakura Matsuri de Sabadell. I la paraula haiku va aparèixer com un referent essencial de la mateixa manera que sushi, manga i sake. Ens agrada Japó, però ens calen intèrprets, ponts, persones que l’hagin estudiat i que ens hi aproximin sense passar-ho tot per un sedàs tan prim que l’esmicoli el món en partícules d’entreteniment banal. No es podia fallar, i per això es va acudir tant a Joaquim Sala-Sanahuja com a Sam Abrams perquè ens expliquessin formes literàries tan succintes i misterioses que no sabem si pronunciar a l’anglesa o a la catalana. No podíem tenir millors interlocutors.

L’escriptor, traductor i professor universitari Sala-Sanahuja, però, va demanar il·lustrar les seves explicacions amb la música d’un altre sabadellenc il·lustre, el gran compositor i músic Benet Casablancas, que havia creat al llarg de la seva trajectòria diferents haikus. Benet Casablancas, però, ens va regalar molt més: l’estrena mundial del Memorial Arraona, amb haikus de comiat per als sabadellencs Josep-Ramon Bach, Josep Maria Benaul, Alfons Borrell i Pere Casas.

Josep-Ramon Bach, poeta, narrador i dramaturg. Ha guanyat, entre d’altres, un dels premis Octubre i el premi Vicent Andrés Estallés de poesia. Josep Maria Benaul és un dels historiadors més destacats del món de la història tèxtil, el tret històric més distintiu de la nostra ciutat. Com a pintor, Alfons Borrell és considerat un dels pintors abstractes catalans més importants del territori. I Pere Casas va ser un gran compositor de música contemporània, guardonat amb diferents premis nacionals de composició.

Persones estimades, plenes de talent, que han rebut, reben i rebran diferents actes commemoratius a través dels anys. No volem oblidar-los com saben molt bé els creadors dEl somiador imperfecte. Una passejada pel món de Josep-Ramon Bach.

L’haiku pot ser interpretat com un instant d’epifania, un interval breu que també, per què no?, pot deixar rere seu l’hàlit d’una comprensió sobtada.

La brevetat de la vida, pensant en l’absència de quatre grans noms de la cultura sabadellenca, era inevitable però la revelació de sentit, també. No és això també la cultura? Comprovar com la literatura ens explica com vivim i dialoguem amb la mort, com recuperem un viure modest, humil i seré, consubstancial a la precarietat humana. No és això la cultura? Sentir-nos a prop i germans, en la pèrdua, en la necessitat de significat, en el clamor que s’alça, sempre imparable, de la bellesa de forma i fons de les peces executades per Yukiko Akagi? No és la cultura un dels camins més clars per arribar al reencontre del nostre millor destí de ser persones?

Grans noms del món de la cultura que van tenir una vida plena de curiositat, de recerca de sentit, de generositat per donar-nos tantes i bones paraules, versos, estudis i melodies.

Com en un relleu insaciable, i imparable, nosaltres estàvem allà per dir-los que ens veiem en cor per recollir tot el que havien fet, per rebre-ho i estimar-ho, per recordar-ho i complir el manament de Hanna Arendt que és la capacitat de localitzar els tresors, poder destacar-los, saber custodiar-los per lliurar-los a les generacions futures.

Que sabem que en temps d’obscuritat podem anar a rellegir Zweig i el seu món d’ahir i tornar a subratllar allò: “És d’estranyar, doncs, que aquell segle es delectés amb les seves pròpies conquestes i considerés cada dècada acabada com un mer esglaó cap a una altra millor? Es creia tan poc en recaigudes a la barbàrie per exemple, guerres entre els pobles d’Europa com en bruixes i fantasmes.”

Res a veure amb el videoclip de la cançó guanyadora d’Eurovisió, Stefania. En paraules de la periodista i crítica de televisió Mònica Planas: “Ucraïna ha fet allò tan grotesc de buscar la bellesa i la poètica en l’horror, a fer romàntica la destrucció i la desgràcia per vendre un relat èpic de resistència i superació.”

Si una generació que hem abocat al TikTok no sap trobar-hi les diferències, aleshores el problema no només és seu, nosaltres també som – i molt – responsables – de la seva pèrdua. Memorials com l’Arraona perdran part del seu sentit, perquè fan molt més que recordar la persona, honren el seu llegat cultural, aquell que ens interpreta, ens explica i ens ensenya a mirar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia