Opinió

opinió

Girona, a l’elit de l’esport

Poca broma amb el pòquer d’asos amb què podria jugar la capital

No vol­dria ser aixa­fa­gui­tar­res. Sé que en el món de l’esport està pro­hi­bit can­tar un gol o una victòria abans d’hora perquè la llei de Murphy es posa en marxa i ja has fet caga­rel·la. Però no es pot obviar que Girona té a l’horitzó la pos­si­bi­li­tat d’asso­lir un nivell espor­tiu a l’abast de poques ciu­tats. Si ja fa uns anys que gau­dim de l’elit en bàsquet femení i hoquei, ara s’hi podria sumar de nou el fut­bol i el bàsquet mas­culí. Poca broma amb el pòquer d’asos amb què podria jugar la capi­tal. No només per la dimensió espor­tiva, sinó també per la difusió mediàtica, la pro­jecció de la ciu­tat i les pos­si­bi­li­tats turísti­ques i comer­ci­als que com­por­ta­ria. Ja fa anys que es tre­ba­lla per ser pol d’atracció en l’àmbit espor­tiu, amb una aposta clara, per exem­ple, pel ciclisme, tant ama­teur com pro­fes­si­o­nal. Però tenir aquest quar­tet de tenors faria créixer expo­nen­ci­al­ment la pro­moció i els bene­fi­cis. Veu­rem d’aquí a pocs dies, doncs, de tenors quants en tin­drem. No ens aven­tu­ra­rem a fer apos­tes perquè, com els deia, el senyor Murphy és com el tió o com els Reis d’Ori­ent, que ho veuen i ho sen­ten tot. I només fal­ta­ria fer el conte de la lle­tera i aca­bar amb un pam de nas.

Mal­grat això, és evi­dent que si es dona la màgica cir­cumstància de tenir qua­tre equips a la màxima cate­go­ria de dis­ci­pli­nes espor­ti­ves que mouen mas­ses de gent, les ins­ti­tu­ci­ons giro­ni­nes ja es podrien començar a calçar i a pren­dre mides del que els tocarà posar. Perquè pro­jec­tes d’aquest nivell no només se sos­te­nen amb abo­na­ments i pro­mo­tors publi­ci­ta­ris. Cal que s’hi abo­qui també diner públic, amb el benentès que això aca­barà tenint un retorn als comerços, res­tau­rants, hotels... Diners que dei­xa­ran a la ciu­tat els grups d’afi­ci­o­nats foras­ters, que pot­ser només pas­sa­ran un dia o una nit a la població, però que una des­pesa segur que faran.

El perill, però, si final­ment tenim fut­bol i bàsquet mas­culí al màxim nivell –ai, que ja estic xer­rant massa!–, és que aca­bin pagant els plats tren­cats els de sem­pre: l’esport femení i l’esport mino­ri­tari. Els que fa temps que hi són i que, de manera dis­creta, picant pedra, amb humi­li­tat i molt esforç, s’han con­ver­tit en un refe­rent en les seves dis­ci­pli­nes. Cui­dem-los i no els obli­dem. Perquè per tenir un pòquer d’asos, són indis­pen­sa­bles les qua­tre car­tes. Tin­guem-ho clar. I sí, senyor Murphy, callo i no xerro més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.