Opinió

De reüll

Un dels nostres

Per sort nos­tra, i con­tra­di­ent allò que alguns bra­men que els grans cre­a­dors inter­na­ci­o­nals són esquius al cir­cuit expo­si­tiu de Bar­ce­lona (el man­tra aquell de la decadència cul­tu­ral i tal), ens que­da­ran una pila de records de l’immens fotògraf nord-ame­ricà afran­ce­sat William Klein, mort aquesta set­mana als 96 anys a París. El més recent, de record, la com­pletíssima mos­tra que li va orga­nit­zar la Pedrera, en plena pandèmia, tot i que jo em quedo amb la visita que va fer fa molts més anys, el 2005, al Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya (MNAC), lla­vors en una col·lec­tiva. Vita­lista com les seves imat­ges, amb un humor negre que, deia, li venia de fàbrica pels seus orígens jueus, i per sobre de tot ene­mic dels dog­mes. Ben poc lluny hau­ria arri­bat si s’hagués escol­tat als anys cin­quanta els crítics del seu tre­ball. “Això no és Nova York”, li van etzi­bar en no detec­tar-hi sig­nes de la farsa del somni ame­ricà, sinó mas­ses de gent de bar­ris pobres dig­nes llui­ta­dors en el seu dia a dia, i en veure’n un mis­satge incom­pren­si­ble: “com la vida”, repli­cava el fotògraf. Col·labo­ra­dor del cine­asta (ell també n’era) Jean-Luc Godard, un altre rebel que aca­bem de per­dre, la lliçó que han d’apren­dre de Klein els joves i no tan joves cre­a­dors és fer el que sen­tin i cre­guin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia