La fi del món

Com un pro­feta bíblic, Joe Biden avi­vava fa uns dies la por de l’apo­ca­lipsi nuclear. La huma­ni­tat no ha estat mai tan a la vora de la guerra atòmica, deia, des de la crisi dels míssils de Cuba, ara fa 60 anys. Es refe­ria a Putin, és clar, i a les seves ame­na­ces d’uti­lit­zar totes les armes al seu abast per gua­nyar la guerra d’Ucraïna. Diu que el coneix força bé, al pre­si­dent rus, i que no és la mena de per­sona de qui es puguin pren­dre a la lleu­gera les inti­mi­da­ci­ons. No nego que un Putin acor­ra­lat i ferit pels seus reves­sos mili­tars pugui tenir una reacció demo­li­dora. No es tracta de menys­te­nir ni ama­gar el perill, que hi és, però em pre­gunto quina uti­li­tat té anun­ciar als qua­tre vents la fi del món. Passa com amb els infor­mes dels experts quan avi­sen que els efec­tes del canvi climàtic són ja irre­ver­si­bles, fins i tot en el supòsit impro­ba­ble que aturéssim de cop les emis­si­ons de gasos con­ta­mi­nants a l’atmos­fera. O com quan trans­me­tem el mis­satge als joves que, per molt que s’hi escar­ras­sin, en els estu­dis o en la feina, aca­ba­ran vivint pit­jor que els seus pares. Tanta nega­ti­vi­tat, tant catas­tro­fisme en lloc d’enco­rat­jar a l’acció per millo­rar el món, para­lit­zen. Que no, que no ens hem d’enga­nyar, d’acord, però de què ser­veix sem­brar l’alarma i la impotència cada dia?