Empènyer per avançar

Podem tro­bar molts exem­ples en la història del país sobre inter­pre­ta­ci­ons i apli­ca­ci­ons esbi­ai­xa­des de la llei per part de la judi­ca­tura que aca­ben posant en dubte la fina­li­tat de la norma. Sovint el debat és si l’escletxa és la prova d’una mala redacció o és la prova de la mala intenció de qui l’ha d’inter­pre­tar.

El debat sobre la rebaixa de les penes a agres­sors sexu­als amb l’apli­cació de la llei del “només sí és sí” és, lamen­ta­ble­ment, un epi­sodi més d’aquesta història. Si tots fóssim sin­cers podríem reconèixer que la llei no es va redac­tar amb aquesta fina­li­tat, sinó la contrària, i que, un cop més, la inter­pre­tació és la clau del con­text actual. No és estrany, doncs, que hi hagi qui asse­nyali els jut­ges.

Però, en un pla més pro­fund, hi ha un altre debat que ha que­dat tapat o emmas­ca­rat. Què hem fet com a país en bene­fici de les vícti­mes d’aquests agres­sors sexu­als? Què hem fet perquè se sen­tin més segu­res? I què hem fet per evi­tar que aques­tes agres­si­ons es pro­du­ei­xin? Que un estat gover­nat per par­tits d’esquer­res i femi­nis­tes tin­gui un paper tan trans­pa­rent en un tema com aquest fa de mal pair. L’objec­tiu no és asse­nya­lar els mas­clis­tes. L’objec­tiu és tro­bar solu­ci­ons a aquest pro­blema. I ara ens toca empènyer.