Opinió

opinió

Viure amb l’àvia, model de vida

L’àvia trastejava per la cuina i com diuen: qui trasteja, menjoteja

La meva àvia, amb quinze ger­mans, no va tenir estu­dis però era una dona de valors, fei­nera i de casa. Cap al cap­ves­pre, quan començava a enfos­quir, ens bot­zi­nava sem­pre el mateix, “Apa­gueu lla­dres”, i nosal­tres corríem pel pas­sadís apa­gant tots els llums de les habi­ta­ci­ons on no fèiem estada. L’àvia ja sabia, sàvia com era, que allò que cre­mava massa com un ciri o una can­dela tom­bada fonia de pressa la cera, i això era ser lla­dre. Avui dia, per als lla­dres no hi ha res tan­cat, les prin­ci­pals empre­ses elèctri­ques han mul­ti­pli­cat per tres els seus guanys i obte­nen uns bene­fi­cis rècord enmig d’una greu crisi econòmica. Cada dia estem pen­dents del preu de la llum, i la inflació ens fa més pobres men­tre d’altres s’enri­quei­xen en un mer­cat obert i ina­bas­ta­ble. I d’un lla­dre petit se’n fa un de gros. L’àvia tras­te­java per la cuina i com diuen: qui tras­teja, men­jo­teja. Amb un sol lli­bre de cuina, l’Art del bon men­jar, apro­fi­tava totes les sobres de les vian­des. Si arre­bos­sava la carn i li sobrava ou, en feia una deli­ci­osa truita; perquè no se li fes malbé la ver­dura, cui­nava un trin­xat; de les res­tes de la carn d’olla en feia cro­que­tes, i amb el pa sec, n’obte­nia el pa rat­llat. I així de cada àpat ja en tenia una reserva per a un altre. A casa, els pares tre­ba­lla­ven i l’àvia, vídua de ben jove, ens va pujar en el dia a dia. Venien d’una guerra i tenien una cul­tura de l’apro­fi­ta­ment, ens van edu­car a dei­xar el plat net com una patena. El mal­ba­ra­ta­ment actual dels ali­ments a l’Estat fa fere­dat, una de les dades més impac­tants és la que fa referència al men­jar que es tira a les escom­bra­ries sense haver-se tocat: 1.038 mili­ons de qui­los el 2020. La nos­tra soci­e­tat ni està pre­pa­rada ni edu­cada per cap­gi­rar els patrons de con­sum, tot i l’evidència de les per­so­nes que cer­quen men­jar nit rere nit en con­te­ni­dors i en el moment d’abai­xar la per­si­ana dels super­mer­cats.

Un altre tema és l’enca­ri­ment de l’habi­tatge, que fa dis­pa­rar un nou feno­men immo­bi­li­ari, les cases din­tre les cases, la reforma del pis dels pares per aco­llir les noves gene­ra­ci­ons. Aquesta fórmula que era impen­sa­ble fa uns 40 anys ara és una solució que resol dues neces­si­tats, la pre­o­cu­pació dels joves per l’enve­lli­ment dels pares i l’accés a un edi­fici com­par­tit. Serà sens dubte un repte de con­vivència junts, però també una opor­tu­ni­tat de cui­dar-se entre gene­ra­ci­ons i un model de vida, obte­nint un bene­fici mutu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.