Drets que s’han de pagar

Il·lusi­ons, som­nis, històries, far­ses, obrep­ci­ons, boles, fau­les, cançons i cançone­tes, camàndu­les, galin­dai­nes, falòrnies, fal­se­dats, fal·làcies... Cada minut de la nos­tra vida n’està ple. Vivim en l’era de la xer­ra­meca i la ver­bo­si­tat. Les xar­xes han empès els mit­jans per un penya-segat de difícil retorn. I men­tre els mit­jans viuen l’ago­nia d’un suïcidi invo­lun­tari sense xarxa, on són els guar­di­ans de la lli­ber­tat? Els guar­di­ans del dret a la infor­mació veraç? On són aquells que hau­rien de pre­ser­var el dret a la lliure infor­mació?

La Carta dels Drets Fona­men­tals de la Unió Euro­pea recull el dret a rebre i a donar infor­mació veraç; també el recull la Cons­ti­tució Espa­nyola, i l’Esta­tut fa referència al dret a la infor­mació des de dife­rents àmbits com a garan­tia de la ciu­ta­da­nia per fer el con­trol dels poders públics. Però no només això, no hi pot haver par­ti­ci­pació sense infor­mació veraç i de qua­li­tat. No hi ha trans­parència sense infor­mació veraç i de qua­li­tat. I qui dona infor­mació veraç i de qua­li­tat? La dona qui pot. I només pot aquell que té els mit­jans econòmics per pagar pro­fes­si­o­nals que no hagin de res­pon­dre als interes­sos de ningú més que la ciu­ta­da­nia, també cone­guda com a lec­tor (en abs­tracte). El dret a la infor­mació veraç i de qua­li­tat, com tot, s’ha de pagar.