El dubte al cor d’Europa

que inves­tiga el cas ha requi­sat 1,5 mili­ons d’euros en efec­tiu en bos­ses de paper, male­tins i male­tes. I, tot i que l’advo­cat de Kaili asse­gura que la seva cli­enta seguia un pla defi­nit pel repre­sen­tant de la diplomàcia euro­pea, Josep Bor­rell, i la comissària d’Afers Exte­ri­ors, Ylva Johans­son, l’any 2019, i que s’hau­ran de demos­trar totes les acu­sa­ci­ons, la sentència de l’opinió pública és molt ràpida. Qui es ves­tia amb aquest equi­patge? Per a què eren tots aquests diners en efec­tiu? I, sobre­tot, quina justícia hi pot haver en l’accep­tació de sub­orns per a la cele­bració d’un mun­dial? És aquesta la manera de fer la pau? Amb qui?

de la con­fiança i aques­tes male­tes amb diners en efec­tiu no aju­den. Si s’arri­ben a demos­trar les acu­sa­ci­ons que hi ha sobre la taula qui hi perdrà més serà, nova­ment, la democràcia, la ciu­ta­da­nia i Europa. La vice­pre­si­denta Kaili havia de decla­rar ahir i no ho va poder fer a causa d’una vaga a la presó on ha estat ingres­sada, però a mesura que pas­sen les hores la bola d’aquest cas es va fent més grossa.

fixa­des també en l’euro­di­pu­tat de Ciu­ta­dans i expre­si­dent del govern de les Illes Bale­ars José Ramon Bauzá, que durant aquests anys ha pre­si­dit el grup d’amis­tat UE-Qatar i que, qua­tre dies abans no esclatés el cas, va fer una visita secreta a Doha. La poli­cia no l’inves­tiga, però l’expre­si­dent Bauzá va veure durant el seu man­dat, com a líder del PP a les Illes, com setze polítics del seu par­tit pas­sa­ven per la presó invo­lu­crats en casos de cor­rupció. I ara torna al punt de mira i l’opinió pública torna a dub­tar.

les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees s’han dotat amb sis­te­mes de con­trol i segui­ment per inten­tar evi­tar situ­a­ci­ons com aquesta, i també d’eines per fer-hi front quan això passa i per inten­tar evi­tar que es torni a repe­tir. És evi­dent, però, que la cor­rupció és a tot arreu i que els llocs de poder, sovint, van asso­ci­ats a la mala praxi. Després de casos com aquest, les línies divisòries entre països nets i països tacats es difu­mi­nen una mica més, i hi ha alguns veïns d’Europa que s’estan fre­gant les mans.

ins­ti­tu­ci­ons euro­pees

ha entrat en una fase de stand by. Ja no n’hi ha prou que els juga­dors de deter­mi­na­des selec­ci­ons sur­tin a fer el pape­rina tapant-se la cara o altres per­for­man­ces que hem vist en aquest mun­dial. En funció de com evo­lu­ci­oni tot això els que ens hau­rem de tapar la cara serem nosal­tres.

par­ti­ci­pació en les elec­ci­ons euro­pees sigui de les més bai­xes que s’acon­se­guei­xen en les cites elec­to­rals a Cata­lu­nya. I no és perquè l’opinió pública en tin­gui un mal con­cepte. O, almenys, no ho era fins ara. La pro­xi­mi­tat és clau per afa­vo­rir la par­ti­ci­pació, i en el cas de la UE està clar que no la sen­tim a prop. A les enques­tes, els ciu­ta­dans reco­nei­xen no saber per a què ser­veix exac­ta­ment el Par­la­ment Euro­peu ni què s’hi fa. I, fins i tot, asse­gu­ren que no saben qui són els repre­sen­tants polítics que hi tenen, mal­grat haver anat a votar a les últi­mes elec­ci­ons.

no és fàcil d’enten­dre ni d’expli­car i, sovint, els ciu­ta­dans només per­ce­ben les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees com a eines per acon­se­guir sub­ven­ci­ons (històrica­ment per al sec­tor pri­mari: page­sos, rama­ders i pes­ca­dors) i ara per incen­ti­var l’evo­lució digi­tal o can­vis de millora medi­am­bi­en­tal. Però, d’on sur­ten aques­tes sub­ven­ci­ons? Sur­ten dels diners que posem tots els euro­peus. Des de fa un temps, als països del nord ha cres­cut la idea que els seus ciu­ta­dans paguen per man­te­nir els ajuts dels països del sud, un dis­curs perillós que el Qatar­gate podria accen­tuar si no s’actua política­ment amb rapi­desa i deter­mi­nació. Actuem ara per evi­tar lamen­tar-nos després.