Com eliminar els premis?

Ara que estem immer­sos en plena tem­po­rada de pre­mis cine­ma­togràfics, expo­saré algu­nes coses pot­ser una mica dis­per­ses al res­pecte. Començaré pel fet evi­dent que tals pre­mis són una forma de pro­moció de la indústria del sec­tor, que així segueix bus­cant una presència mediàtica cul­mi­nant-ho amb fes­tes gre­mi­als tele­vi­sa­des que sem­pre són cri­ti­ca­des per l’auto-bombo i l’avor­ri­ment que pro­voca la seva llarga durada men­tre s’acu­mu­len bro­me­tes endogàmiques i dis­cur­sos lacrimògens. Tant és així que –ho exem­pli­fi­quen els Oscar de manera sig­ni­fi­ca­tiva– l’audiència ha bai­xat molt en els últims anys, un símptoma de la pèrdua del pes del cinema dins del món audi­o­vi­sual.

El cas és que les pel·lícules nomi­na­des, i encara més les pre­mi­a­des, es posen sota sos­pita perquè ho deuen ser pel fet que són pro­duc­ci­ons de les empre­ses més pode­ro­ses o perquè la seva pro­moció a través dels pre­mis cor­res­pon a interes­sos i estratègies comer­ci­als. Tant és així que el fet que, seguint amb els Oscar, la sor­presa davant del fet que la pel·lícula més nomi­nada de la pre­sent edició sigui Everyt­hing Everyw­here All at Once (Tot a la vegada i a tot arreu) ha fet que es generi una com­pren­si­ble espe­cu­lació sobre el perquè d’aquest reco­nei­xe­ment a una pro­ducció inde­pen­dent que sem­bla una mena de joc esbo­jar­rat amb el meta­vers (no sé si he de dir mul­ti­vers) i que, amb pica­des d’ullet cinèfiles i un gust pel pas­titx, es des­plega amb una esgo­ta­dora acu­mu­lació nar­ra­tiva i visual: veient-la pots tenir la sen­sació que el cap s’ha con­ver­tit en una cen­tri­fu­ga­dora. Una pro­ducció inde­pen­dent? On són les fron­te­res? No només la seva pro­duc­tora i dis­tribuïdora, A24, és una com­pa­nyia inde­pen­dent a l’alça, sinó que al dar­rere d’aquesta pel·lícula diri­gida pels “Dani­els” (Daniel Kwan i Daniel Sch­ne­iert) hi ha com a pro­duc­tors exe­cu­tius els ger­mans Russo, direc­tors de diver­ses entre­gues d’Els ven­ja­dors, de manera que la pro­posta con­necta amb l’uni­vers Mar­vel. Aquesta raresa, pot­ser ben cal­cu­lada amb les seves dosis de diver­si­tat racial i sexual, va pas­sar força des­a­per­ce­buda quan va estre­nar-se en sales comer­ci­als a l’Estat espa­nyol, si bé la seva explo­tació comer­cial s’allarga a través de les pla­ta­for­mes. Tan­ma­teix, ava­lada per part de la crítica, va con­ver­tir-se imme­di­a­ta­ment en un film de culte als EUA per a un públic sobre­tot juve­nil. És així com la vetusta Acadèmia de Hollywood pensa que ha d’acor­dar-se amb nous gus­tos a la recerca de nous públics?

M’he estès més del que em pen­sava amb Everyt­hing Everyw­here All at Once. Això perquè vaig començar a tenir la idea d’escriure aquest arti­cle pen­sant en altres coses, a més posi­ti­ves, a propòsit dels pre­mis cine­ma­togràfics. Una és que allò que em va agra­dar més de la cerimònia dels Gaudí és que part dels gua­nya­dors reco­ne­gues­sin que una pel·lícula és una cre­ació col·lec­tiva i que una altra part insistís que la resta de nomi­nats en la cate­go­ria es merei­xien també el premi. La lògica dels pre­mis (que fa que algú hagi de ser el gua­nya­dor) és injusta i absurda. Només un exem­ple: no es tracta de qüesti­o­nar el valor del mun­tatge de Sergi Dies i Fer­nando Franco a Un año, una noche, però no se’l merei­xia igual­ment Ari­adna Ribas pel seu tre­ball a Suro i el que, com­par­tint-lo amb Albert Serra i Artur Tort, ha rea­lit­zat a Paci­fic­tion?

I és així que arribo al que ima­gi­nava que seria el començament. Algú havia de dir que els pre­mis són arbi­tra­ris i que s’hau­ria de posar fi a aquesta “car­rera tele­vi­sada”. Qui ho ha dit (o almenys qui ho ha expres­sat amb tanta con­tundència per pri­mera vegada) és Cate Blanc­hett. Ho va fer reco­llint el guardó com a millor actriu als Cri­tics Choice Awards per la seva monu­men­tal inter­pre­tació a Tár: “M’encan­ta­ria que canviéssim aquesta fotuda estruc­tura, que eli­minéssim aquesta piràmide patri­ar­cal. Per què no diem que hi ha hagut una gran quan­ti­tat d’actu­a­ci­ons extra­or­dinàries que dia­lo­guen les unes amb les altres?” Tan­ma­teix, no para d’acu­mu­lar pre­mis. I aquesta és la meva con­tra­dicció: dic que no m’importa qui gua­nya els pre­mis, però ja estic pen­sant que no m’agra­da­ria que Blanc­hett no rebés l’Oscar i que, com podria ser, se l’endugués Mic­he­lle Yeoh, que també se’l deu merèixer, per Everyt­hing Eweryw­here Alle to Once