Opinió

A la tres

Els grassos no fan fàstic

“La meitat de la població catalana de més de 18 anys té sobrepès, la primera alerta sobre el domini del greix

La pel·lícula La ballena, que només podem veure doblada al cas­tellà perquè el català està més amenaçat que Moby Dick, és una d’aque­lles que mal­grat l’apa­rent esca­bro­si­tat de la pro­posta ben pro­ba­ble­ment con­vo­carà mas­ses a les sales. A alguns espec­ta­dors, a mi mateix, ens ha pas­sat igual que la pri­mera vegada que vam veure Joker: acla­pa­rats, vam estar a punt d’aixe­car-nos per mar­xar però després l’hem tor­nat a veure una vin­tena de vega­des i la con­si­de­rem una de les cin­tes més ago­sa­ra­des, insur­rec­tes i lúcides dels dar­rers anys. Segu­ra­ment amb aquesta tor­narà a pas­sar. La ballena ens pre­senta un recu­pe­rat i immens –mai millor dit– Bren­dan Fra­ser ficat en la pell –de sili­cona– d’un pro­fes­sor de redacció afec­tat d’obe­si­tat mòrbida, amb una vida per­so­nal més plena de doblecs, secs i lla­gues que la pròpia panxa. Un per­so­natge que ens fa refle­xi­o­nar sobre un pro­blema molt estès: la mei­tat de la població cata­lana de més de 18 anys té sobrepès, la pri­mera alerta sobre el domini del greix. Quan érem petits el grei­xando de la classe era objecte de bur­les impla­ca­bles, misèries d’abans que de mica en mica la soci­e­tat ha anat redreçant. Però de bar­re­res soci­als i físiques encara n’hi ha, també la tendència a cul­pa­bi­lit­zar-los d’una malal­tia que sovint té per deto­nant alguna desgràcia més emo­ci­o­nal que física. I aquí tenim aquesta pel·lícula extrema, que ens acara amb una rea­li­tat que d’una manera o altra ens toca de prop: tots tenim un amic o un fami­liar amb més qui­los del compte, pot­ser ara mateix algun lec­tor s’iden­ti­fi­qui amb La ballena. I amb un mis­satge que apunta ben enlaire: els gras­sos no ens han de fer fàstic ni pena pel seu volum, com en qual­se­vol altra per­sona només importa l’enver­ga­dura de la seva huma­ni­tat. Per això aquest final que et clava a la butaca –si és que el film no t’hi ha cla­vat de bon prin­cipi– quan des de la llet­jor i l’ago­nia d’una per­sona al límit ens arriba una admi­ra­ble injecció de coratge, la lliçó que tots tenim un cos­tat bo i motius per creure en la gent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia