En la mort de Miquel Ruiz

Sempre, en tota mort, ja sigui d’un familiar o amic, quedem afligits i consternats, però ara, amb la del nostre estimat amic Miquel, quedem, a més, desconsolats, immensament tristos i amb la pena de quedar en la consciència un remordiment, que tal vegada dins la seva malaltia no has estat prou al seu costat, amb ell, qui més necessitava una estona de companyia, de conversa, encara que sé que la Dolors i la resta de la família han estat sempre amb ell.

Jo em sento malament per no haver fet prou. Vaig parlar amb ell deu fer un parell de mesos per telèfon. Quedes per un dia veure-us, i aquest dia per als que estem bé no arriba mai, perquè sempre, sempre tens coses per fer, omplint les hores, dies i mesos, on creus que tot és etern, i no, tot acaba, com ara ha acabat la presència d’en Miquel. Però en Miquel restarà sempre amb nosaltres, pel seu gran llegat històric i fotogràfic per a la posteritat. El record de l’amic company de viatge a Grècia, a Terra Santa. Allà, junt amb Josep Valls, cada matí pujàvem a la muntanya de les Oliveres a fotografiar les primeres llums del dia que il·luminaven Jerusalem. També vull recordar el dia que estàvem al nord d’Israel, a Tiberíades, i a mi mentre dinàvem m’entrà la dèria que aquell dia volia veure quin color prenien les pedres de la ciutat de Betlem a la posta de sol, ja que pintava un quadre dins aquesta atmosfera. En Miquel, sense més, em diu: “Lluís, jo t’hi porto.” I aquella tarda els dos vàrem fer 300 quilòmetres, d’anada i vinguda, i sí, vam arribar a Betlem a l’hora justa, quan el sol es ponia, magistral. De tornada, ja de fosc, per la vall del Jordà, vàrem veure al lluny que començava a llampegar, de fet estava núvol. Fins i tot vàrem mirar si l’eixugaparabrises del cotxe anava bé, perquè intuíem que plouria fort. A mesura que fèiem quilòmetres llampegava més i més. Fins que la carretera va fer un tombant dins el paisatge i, en la nova perspectiva, vàrem veure que no eren llampecs, sinó que aquella resplendor eren unes bateries militars sobre uns turons, que disparaven obusos cap als Alts del Golan, ja que feia poc en un atemptat havien matat un general de l’exèrcit d’Israel. I allà estava la represàlia. Després de la gran sorpresa i l’espant de veure com els coets passaven per sobre nostre, vàrem arribar sans i estalvis a Tiberíades, on la resta del grup familiar ens esperava per sopar.

D’en Miquel hi ha mil anècdotes i mil històries, perquè era un ser adorable, estimat per tothom, i com a professional, irrepetible. Aquells anys 80 a Figueres no es començava cap acte cultural o polític sense que hi arribés en Miquel Ruiz, i quan arribava deien: “Ja podem començar, ha arribat El Punt.” Avui els d’allà a l’Eternitat, en arribar en Miquel, tots s’hauran posat bé, i segur que ben mudats per a la gran fotografia, perquè ha arribat el fotògraf d’El Punt, en Miquel.