Opinió

Tribuna

Els càtars i el que en queda

“Avui, Occitània no hi és o, si hi és, és sobretot en el cor i en el cap de molts catalans, hereus com en som

El 15 de setem­bre de 1940 –o uns dies abans, que exac­ta­ment no se sap–, Simone Weil s’atura a Mar­se­lla. Hi arriba fugint de París, perquè París acaba de caure en mans de la Wehr­macht i sem­bla que res ni ningú no podrà atu­rar els ale­manys. L’acom­pa­nyen els seus pares però no el seu germà André, que és al front. La II Guerra Mun­dial tot just ha començat fa un parell de set­ma­nes. Dos mesos més tard, encara a Mar­se­lla, pro­vant de con­ti­nuar fugint com tants altres jueus cap a Alger o cap a Orà i cap a Marràqueix i als Estats Units, Weil i els seus pares ani­ran a viure a la rue des Cata­lans, just davant de la plage des Cata­lans. Però de Cata­lu­nya, Simone Weil en sap poca cosa. De fet, no em sem­bla que n’arribés a saber mai gaire res perquè tant a L’ago­nia d’una civi­lit­zació vista a través d’un poema èpic com a En què con­sis­teix la ins­pi­ració occi­tana, els dos arti­cles sobre l’edat mit­jana occi­tana que va escriure i que va publi­car durant aquests mesos al Cahi­ers du Sud, sovint, quan escriu Aragó, Weil vol dir sobre­tot, Cata­lu­nya i, a vega­des, quan escriu Oc o Occitània, si pensa en un futur, també.

A Mar­se­lla, en tot cas, men­tre veu com un món s’enfonsa, aquesta huma­nista, filòsofa, escrip­tora i acti­vista fran­cesa va des­co­brir el geni d’Oc, la civi­lit­zació occi­tana medi­e­val, un món que per a ella era com­ple­ta­ment nou i que, en parau­les seves, pot­ser va ser l’última soci­e­tat en la qual “l’anti­gui­tat era encara una cosa viva”. Estu­di­ant els càtars, “aquells homes tole­rants, lle­ials i pacífics”, endin­sant-se en una civi­lit­zació que, també en parau­les seves, “per des­comp­tat no era pas França”, Weil troba un món que també està morint. I coneix tot de per­so­nat­ges que, avui, vui­tanta anys més tard, molt pro­ba­ble­ment per a molts de nosal­tres són només uns noms. Amb un d’ells, Jean Ballard, que diri­gia el Cahi­ers du Sud, va anar fins a Car­cas­sona per poder par­lar amb Joë Bos­quet, que va ser poeta i que va pas­sar al llit els últims 32 anys de la seva vida, després que una bala ale­ma­nya el ferís durant la I Guerra Mun­dial, quan tot just en tenia 21. Bos­quet va fer del silenci la seva matèria d’escrip­tura i, encara que en va dir sem­pre patois i no occità, va tenir molt pre­sent que, a més d’haver per­dut la pos­si­bi­li­tat de cami­nar durant tot el temps que li que­dava de vida, era el pri­mer de la seva família que havia per­dut una llen­gua i tot el seu pas­sat naci­o­nal. A un altre dels homes que van mar­car-la, Weil li va escriure dues car­tes. Li deia que el volia anar a veure a Besi­ers perquè es delia per apro­fun­dir més en el món càtar de l’Occitània que aca­bava de conèixer. No hi va poder anar mai perquè va exi­liar-se als Estats Units, i perquè, encara no dos anys més tard, va morir a Angla­terra. Aquest home es deia Déodat de Roché i va viure molts més anys que Simone Weil. Els seus segui­dors el van conèixer com “el papa dels càtars”. Va fun­dar la Societé du Sou­ve­nir et des Études Cat­ha­res, va crear els Cahi­ers d’études cat­ha­res; a par­tir del 1956, a Arcas, a les Cor­be­res, al depar­ta­ment de l’Aude, molt a prop de la Cata­lu­nya del Nord, va con­tri­buir deci­si­va­ment a orga­nit­zar un camp d’estiu de tro­bada càtar. Els que hi par­ti­ci­pa­ven medi­ta­ven abans que el sol s’aixequés, feien inter­can­vis, vida comu­nitària, con­ferències, expo­si­ci­ons, can­ta­ven junts... L’any 1961 van posar l’estela funerària que hi ha encara avui al peu del cas­tell de Mont­se­gur, l’últim reducte càtar. A Arcas, a la casa on va néixer Déodat de Roché, hi poden veure una expo­sició per­ma­nent dedi­cada al cata­risme. I encara hi ha també alguns page­sos que recor­den aquells camps d’estiu. Com que els sem­blava que la gent que hi par­ti­ci­pava eren “dife­rents” d’ells, com que els veien més moti­vats per una recerca espi­ri­tual pro­pera al mani­que­isme, a la brui­xe­ria o al mis­ti­cisme, aquells page­sos diuen que els sem­bla­ven una mica budis­tes, una mica nudis­tes: uns hip­pies. No lle­geixo que cap d’ells rela­ci­oni aquells homes i aque­lles dones amb la llen­gua que ells també ana­ven per­dent, amb el món del qual ells eren les últi­mes escor­ri­a­lles.

No hi ha cap rei­vin­di­cació de futur en tota aquesta història. Ja ho veuen. I és que ben pocs o pot­ser cap d’aquells segui­dors de Déodat de Roché va rei­vin­di­car Occitània com un sub­jecte polític modern. I avui, des­comp­tant-hi també unes excep­ci­ons cada cop més escas­ses, Occitània o bé no hi és o, si hi és, és sobre­tot en el cor i en el cap de molts cata­lans, hereus com en som. Perquè Occitània avui no fos un món per­dut, l’única via hau­ria estat que aque­lla gent hagués tin­gut prou força, prou coratge per pro­var de fer el mateix camí que van fer aque­lles civi­lit­za­ci­ons i llengües i cul­tu­res que avui encara exis­tei­xen. Als cata­lans, en el segle XXI, Occitània ens diu sobre­tot dues coses: que no podem per­dre i que som el que en queda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.