Opinió

Tribuna

Els amors espanyols de Gómez Pin

“Crec, amic Víctor, que et van corprendre l’enyorament, la desesperança, les il·lusions d’aquells desarrelats que somiaven una Espanya que podria existir. Una Espanya utòpica

Víctor, amic, he lle­git el teu dar­rer lli­bre, La España que tanto qui­si­mos. T’he de dir, abans de res, que l’he entès tot. M’havia entre­ban­cat rei­te­ra­da­ment amb els teus doc­tes tex­tos de filo­so­fia que depas­sen de molt les meves mínimes capa­ci­tats en la matèria. Has d’enten­dre que vaig ensu­mar ben poc les expli­ca­ci­ons del pro­fes­sor Pio Burch, a l’ins­ti­tut del car­rer de la Força. I que aquest poc calgué obli­dar-lo en pas­sar per l’Escola del Magis­teri, per apro­var l’assig­na­tura amb la pro­fes­sora Recas, a qui calia ama­gar qual­se­vol conei­xe­ment del bat­xi­lle­rat supe­rior si es volia evi­tar un sus­pens.

La ‘señora’ Teresa Recas, que abans del 36 era pro­fes­sora de labo­res (la meva mare en va ser alumna), esde­vingué pro­fes­sora de filo­so­fia, pro­ba­ble­ment per mèrits polítics, aca­bat el con­flicte. Ella tenia un pen­sa­ment per­so­nal de les coses. I no es podia anar més enllà. Recordo molt bé que ens calgué apren­dre la defi­nició de pasión: “La pasión es algo que empi­eza por muy poco y luego va cre­ci­endo, cre­ci­endo hasta con­ver­tirse en una gran pasión.” Així que, per­dona, em vaig enfan­gar ja a De usía a manía i ho vaig dei­xar córrer. Els gai­rebé qua­ranta lli­bres que ens has ofert me’ls he per­dut. Però La España que tanto qui­si­mos l’he lle­git en un parell de dies, podria dir que d’una tirada.

Dibui­xes la teva visió d’Espa­nya amb una niti­desa i una cla­ri­vidència remar­ca­bles. Però, ara que hi som, anem a pams. De la pri­mera lec­tura –segur que repe­tiré– entenc que una font bàsica del teu pen­sa­ment són les con­ver­ses –sem­pre seràs un gran con­ver­sa­dor– amb els espa­nyols emi­grats o exi­li­ats que tro­ba­res al París dels teus estu­dis a la Sor­bona. Crec que et van cor­pren­dre l’enyo­ra­ment, la mor­ri­nya, la des­es­pe­rança, les il·lusi­ons d’aquells des­ar­re­lats que somi­a­ven una Espa­nya que podria exis­tir. Una Espa­nya utòpica. Després acla­pa­res amb el teu conei­xe­ment amplíssim de la lite­ra­tura espa­nyola, i dei­xes que els grans lite­rats des­gra­nin per al lec­tor els seus amors, els desen­ganys, la des­es­pe­rança, les frus­tra­ci­ons i les il·lusi­ons.

M’aturo en la cita de Gabriel Aresti “solo es español quien sabe las cua­tro len­guas de España”, que tu mati­ses pro­po­sant can­viar “sabe” per “ama”. Ente­sos. Les pàgines següents demos­tren el teu deci­dit ena­mo­ra­ment pel gallec, la teva admi­ració pel basc i una certa sim­pa­tia con­des­cen­dent pel català. Cites l’Oda a Espa­nya, de Mara­gall: “...No sents la meva veu atro­na­dora? No entens aquesta llen­gua que et parla entre perills? Has des­après d’enten­dre an els teus fills?, però omets el final con­clo­ent: “Adeu, Espa­nya!” Reme­mo­res els con­certs de Paco Ibáñez a l’Olym­pia de París (69), però obli­des les actu­a­ci­ons de Rai­mon (66), Lluís Llach (73), Pi de la Serra (75), Maria del Mar Bonet (75), Ovidi Mont­llor (75) i algun altre. Tot i que no les he comp­tat, les referències literàries a lite­rats, pen­sa­dors o polítics cas­te­llans, gallecs o bas­cos superen de forma escan­da­losa els cata­lans. De tot ple­gat, diria que el teu amor al català, la llen­gua de Bar­ce­lona, on vas néixer, no passa d’empe­zar por muy poco para ir cre­ci­endo, cre­ci­endo hasta con­ver­tirse en una gran pasión, si vull ser opti­mista.

Pensa-hi. Pot­ser evi­ta­ries fer el joc als poders domi­nants i no diries que el referèndum del pri­mer d’octu­bre del 2017 va con­vo­car uns “cen­te­nars de milers de cata­lans” quan saps –ho hau­ries de saber– que es van comp­ta­bi­lit­zar exac­ta­ment  2.286.217 votants, mal­grat la violència contrària que calgué assu­mir. Però dei­xem-ho córrer. Perquè la tesi del lli­bre és total­ment vàlida i prou lúcida per esde­ve­nir una bona base a qui es pro­posés seri­o­sa­ment repen­sar una Espa­nya que tendís a la uto­pia que tant estimàveu.

Em reca, però no par­laré –el paper no dona per a més– del teu viatge per les Espa­nyes, ben interes­sant per cert, ni de les nos­tres tro­ba­des anti­gues a l’Arc (Arana, Teo­baldo, Sánchez-Albor­noz, Stig­man...), ni tan sols del capítol dedi­cat als toros. Saps què em passa, Víctor?, que quan penso en toros em ve a la ment aque­lla foto­gra­fia dels excel·lentíssims togats del Cons­ti­tu­ci­o­nal fumant-se un Cohiba a la Monu­men­tal de Madrid després d’exe­cu­tar el seu cop d’estat con­tra l’Esta­tut de Cata­lu­nya del 2006.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia