Units en la diversitat

Aquest és el lema de la Unió Europea (sense interrogant). Una de les dimensions que cobreix aquest lema és el multilingüisme de la Unió, però els catalans hem comprovat, com altres parlants de les anomenades llengües regionals o minoritàries, que no tots rebem el mateix tracte. El fet és que no es té la mateixa consideració lingüística per a tots els ciutadans. Cal recordar que el català ocupa el 13è lloc entre les llengües més parlades a Europa, però això no s’ha traduït encara en el reconeixement de la seva oficialitat.

Per què? Primer perquè no tenim un estat propi i segon perquè l’estat que ens administra veu la nostra llengua com un problema. I si la nostra llengua es desautoritza, qui pot protegir-la i visibilitzar-la sinó nosaltres? Hem de continuar esperant? No és el moment encara? Si creiem que ja ha arribat el dia que es reconegui la llengua catalana amb l’estatus que es mereix, hem d’actuar en conseqüència. D’iniciatives i campanyes que han clamat per l’oficialitat del català a la UE, n’hi hagut unes quantes, però ha faltat unitat d’acció i això les ha afeblit. Em sembla que per revertir aquest escenari la interacció i cooperació com a Països Catalans és necessària. Ja que compartim la història d’una mateixa llengua, avancem junts.

Què és aquesta llengua catalana? Una llengua que ja es parlava al segle VIII, que té més de 1.000 anys. La llengua en què escrivien Ramon Llull, Bernat Metge i en la qual va fer la primera traducció de la Divina Comèdia Andreu Febrer l’any 1429. Podríem esmentar molts altres escrits que testimonien el naixement d’aquesta llengua mil·lenària i la seva presència en la vida cultural i política europees. Som al 2023 i, òbviament, ens trobem a molta distància, però justament per això també nosaltres estem convidats a deixar la nostra empremta, si no és que ens resignem a viure desposseïts del nostre protagonisme com a subjectes històrics. Si de debò creiem en la nostra historicitat, actuem.

El vell ideal d’una llengua viva persisteix en la memòria col·lectiva. Encara que moltes vegades el català hagi estat oblidat i abandonat, l’objectiu retorna nou i actual al llarg de les generacions. Les llengües són una unitat social i col·lectiva. La dinamització comunitària i les formes d’intervenció mútues poden ser un primer pas per aconseguir objectius comuns. Propiciem un espai de pensament i d’acció entre nosaltres. Arribem a un consens, fem- ho possible amb tots els mitjans que tinguem a l’abast. Fomentem un procés de reflexió i de presa de decisions per aconseguir un pla ben definit, per consolidar una línia amb una estratègia clara compartida. Col·laborem com a Països Catalans intercanviant accions i projectes que ens enforteixin.

Els parlants de tot el domini lingüístic patim un dèficit d’internacionalització de la llengua. La presència del català no correspon al lloc que ocupa entre les llengües europees, seria just que esdevingués oficial. Fins ara la manca d’estat propi ha comportat l’exclusió de l’oficialitat del català, però aquesta no ha de ser l’opció única i legítima. La nostra llengua no pot continuar sent tractada com un simple apèndix del castellà o del francès. En les lluites socials i polítiques, com més persones a títol individual o col·lectiu s’adhereixen a un determinat posicionament públic més capacitat i més força es té per aconseguir el que es persegueix. Animo a no continuar essent espectadors, sinó a protestar i reclamar. Segurament la manera més immediata de convertir en oficial la llengua catalana a la UE seria la incorporació d’Andorra com a membre de ple dret de la Unió. Suposant que el copríncep d’Andorra, el president de la República Francesa, no ho vetés. Recordem que l’única vegada que s’ha sentit català a l’ONU no ha estat en boca de cap representant francès o espanyol, sinó d’un representant andorrà.

Si treballem des de tota l’àrea lingüística podem aspirar a capgirar la situació actual i a afermar el nostre futur lingüístic, perquè actuar conjuntament és més eficaç que separadament. La nostra capacitat de mobilització està relacionada amb les possibilitats d’incidir en el camp polític. L’oficialitat a Europa dotaria la nostra llengua d’una especificitat i un caràcter únic que ara no té, perquè seria una llengua reconeguda en l’àmbit internacional. Queixem-nos, exigim, prenguem-nos-ho seriosament, com un compromís extrem. Tots els èxits són fruit de la reivindicació, no de la generositat dels poders.