Trens indignes

N’hi ha unes quan­tes, de pla­ta­for­mes d’afec­tats (o més ben dit: de dam­ni­fi­cats) pel fun­ci­o­na­ment nefast de la xarxa fer­roviària que ens hau­ria de per­me­tre cir­cu­lar en tren sense haver de mirar esbu­fe­gant el rellotge pel retard acu­mu­lat. O sense haver de sen­tir dir, dia sí dia també, que el vagó, atapeït, pren la forma de llauna de sar­di­nes i a nosal­tres ens sur­ten esca­tes i comen­cem a fer olor d’esca­betx. N’hi ha una, Trens Dig­nes, que es va crear fa deu anys, farts que l’R15 i l’R16 siguin “les dues línies més impun­tu­als de l’Estat” i per la manca de trens ràpids que enlla­cin amb Tar­ra­gona i Bar­ce­lona. Renfe i Adif s’han gua­nyat des de fa dècades el trist mèrit d’haver-se ins­tal·lat en el nos­tre ima­gi­nari com allò que no hau­ria de ser en un món mínima­ment avançat, tant pel ser­vei com pel man­te­ni­ment defi­ci­ent de la infra­es­truc­tura (i ja no par­lem del nyap dels trens que no pas­sen pels túnels per on havien de cir­cu­lar, fet que dilluns va com­por­tar la dimissió del pre­si­dent de Renfe i de la secre­ta­ria d’Estat de Trans­ports). I tot això mal­grat algu­nes tira­des de molles de pa, com ara l’abo­na­ment de gratuïtat de Roda­lies, una eina d’estalvi però que no pot com­pen­sar tants anys d’incidències recur­rents (retards, ava­ries, aglo­me­ra­ci­ons, poques freqüències....). No cal fer-ne cap llista, segur que els hem patit prou. Trens Dig­nes cele­brarà dis­sabte els seus deu anys “de lluita” amb un acte a Tor­tosa. Llui­tar ser­veix, diuen. Almenys per posar la pro­blemàtica fer­roviària sobre la taula de les ins­ti­tu­ci­ons. Una taula, com aque­lla altra, que es balan­ceja per alguna pota tren­cada.