La cruïlla de l’ANC

Aquest cap de setmana, l’ANC enfronta una situació que pot ser transcendental per al seu futur. Dos dies abans de començar la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista només en coneixem la data, lloc, els títols de les ponències i, des de fa pocs dies, el nom dels ponents. Tot sembla indicar que es tractarà d’unes sessions de treball centrades en definir l’estratègia del moviment civil i no tant en el replantejament del paper de l’entitat en aquesta segona etapa del procés i en la reconfiguració de la seva estructura organitzativa. La crisi interna viscuda des de pocs mesos després de la constitució de l’actual Secretariat Nacional faria aconsellable que abans de llençar-se a estructurar el conjunt del moviment civil, l’ANC faci un balanç rigorós de quina és la seva força i estat d’ànim reals i, sobretot, recuperi el debat intern com a eina de revitalització de la pròpia organització.

Sembla que el contingut de les ponències serà conegut pels assistents en la sessió matinal dedicada a les entitats inscrites. La proposta de treball és que l’endemà ja es puguin fer públiques les conclusions que permetin posar en marxa un gran Pacte del Moviment Civil independentista. Tal com s’ha plantejat, aquesta no sembla la millor manera de començar una Conferència amb aquestes pretensions. Pot ser vista com una fugida endavant per tapar les pròpies debilitats i, en tot cas, per dinamitzar la vida interna de dalt a baix, just a l’inrevés del que hauria de fer una organització assembleària.

L’objectiu d’aquesta Conferència és lloable i necessari, però tal com estan les coses, el sol fet que estigui organitzada únicament per una de les entitats del moviment civil, que es parteixi del supòsit que el conjunt del moviment independentista només es posarà en marxa per la pressió del braç civil i que aquesta pressió s’ha de portar al límit entrant, si cal, en confrontació amb el braç polític i en el terreny electoral, pot ser una jugada mestra o pot portar l’ANC cap al desastre absolut.

El moviment independentista va prendre volada, ara fa més de dotze anys, per l’impuls del braç civil però no ho va fer ni al marge del braç polític ni per enfrontar-s’hi. De forma ben gràfica, la manifestació de l’11-S del 2012 va mostrar-nos unes primeres files, darrera la pancarta, farcida de representants polítics i de les principals entitats del país. Darrera, hi havia més d’un milió de persones empenyent, però també vigilant que ningú dels de davant girés cua. I això va passar fins al 27-O de 2017, quan la gent esperava unes instruccions que no van arribar mai. Això justifica la desconfiança, però no l’enfrontament.

Han passat més de 5 anys des de llavors. No hi ha una estratègia comuna. De fet, s’ensumen algunes estratègies parcials i poca cosa més. Calen estratègies complementàries i compartides. Si cal, i caldrà, convé acordar les divergències i fins on portar els enfrontaments interns en el moviment. Convé despistar l’adversari però mai els companys. Convé recordar que la nostra força és la gent i la nostra gent no és un ramat de xais. La nostra gent té capacitat de raonar, de prendre decisions i, quan cal, de plantar-se davant de decisions errònies. En aquesta lluita, tots som voluntaris i als voluntaris se’ls convenç, se’ls fa còmplices, però quan algú els confon amb un exèrcit de soldats a sou, els voluntaris deixen sol el general i els seus oficials. Sembla que algú encara no ho ha entès.

Fins al 2017, l’ANC era formada per un estol enorme de voluntaris. Algú els va enganyar o els va prendre per peons sense vida pròpia. Avui, i potser des de llavors, l’ANC ha anat abandonant el seu esperit, uns per desànim i altres per un excés de protagonisme de curta volada, fins arribar a un estadi on el Comitè Permanent actua com si fos l’executiva d’un partit, el Secretariat Nacional tendeix a ser el Consell Nacional o el Comitè Central descafeïnat i, en conseqüència, les bases deserten. El cor d’aquesta gent és a l’ANC i compleixen amb els mínims, però es van convertint en espectadores que, al final, només els queda el dret de deixar de pagar pel trist espectacle que se’ls ofereix.

La direcció de l’ANC fa temps que ha decidit mirar cap a un altra banda i enlloc de fer valdre el millor actiu que té, la gent, ha anat muntant un aparell burocratitzat que li permet mantenir viu l’espectacle, però es mostra incapaç de renovar-lo, d’adaptar-lo a les noves exigències. Per aquest camí, s’acaba la funció i caldrà escriure una nova obra i, com a molt, reciclar alguns dels components. Per sort, la gent hi és i vol tornar a ser-ne la protagonista principal.

Tant de bo que la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista –tot i els dèficits organitzatius– sigui molt exitosa i no un espectacle efímer. Tant de bo que aconseguís l’objectiu de constituir un Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència. Tant de bo que els grans canvis que necessita el moviment independentista comencin dins l’ANC, trencant la dinàmica negativa dels darrers anys i tornant a ser l’entitat oberta i aglutinadora de totes les sensibilitats del moviment. Potser diumenge començarem a saber si tot això és possible.