De les revelacions al coneixement

Acabo de lle­gir un lli­bre que m’ha apas­si­o­nat: La fi de la novel·la d’amor, de Vivian Gor­nick. Diria que ho ha fet perquè trans­met que la lite­ra­tura pot ser una forma de conei­xe­ment que arriba a través d’un esforç per part de qui l’escriu, però també de qui ho lle­geix: tal cosa pot sem­blar una evidència, cer­ta­ment no és cap des­co­bri­ment, però no sé si es ten­deix a igno­rar-la. Pot­ser m’he arra­pat al lli­bre per con­tra­po­sar-ho a la per­ple­xi­tat que em causa ado­nar-me que la lite­ra­tura no interessa a bona part de les noves gene­ra­ci­ons, fins i tot en el cas dels joves que estu­dien en facul­tats d’Huma­ni­tats: com si no cre­gues­sin que paga la pena lle­gir-ne. No entraré a espe­cu­lar sobre els perquès. La qüestió és que la lec­tura d’aquest lli­bre m’ha pro­cu­rat una mena d’exal­tació per la savi­esa de les seves obser­va­ci­ons sobre novel·les moder­nes que abor­den les decep­ci­ons i els fra­cas­sos cau­sats per la creença en l’amor i tots els errors de les rela­ci­ons con­seqüents sovint pro­vo­cats pels dife­rents rols assu­mits pels homes i les dones, per la manca d’auto­co­nei­xe­ment, per no saber accep­tar com és l’altre. Però m’ha exal­tat amb un regust de tris­tesa. Com és que no hi ha la capa­ci­tat de seguir trans­me­tent (i rebent) allò que, pre­ci­sa­ment, trans­met Vivian Gor­nick?

Par­laré, en tot cas, pròpia­ment del lli­bre. Només podré dir unes poques de les mol­tes que en vol­dria dir a par­tir de tot el que hi he subrat­llat i m’està fent pen­sar. Lle­gir lite­ra­tura, de fet, crea el desig de lle­gir-ne més. Aquest lli­bre, com­post d’una sèrie de petits assaigs que tenen una vida tan pròpia com inter­re­la­ci­o­nada, en si mateix és una cre­ació literària, però fa venir unes ganes espe­ci­als de lle­gir en expli­car i comen­tar altres lli­bres: la capa­ci­tat de trans­missió a través del pen­sa­ment ins­pi­rat per una lec­tura pene­trant. A través de Gor­nick, m’he assa­ben­tat de l’existència de diver­ses novel·les i fins d’escrip­to­res, com ara la nord-ame­ri­cana Kate Cho­pin i Grace Paley o l’aus­tra­li­ana Chris­tina Stead. En treu tant de pro­fit que sento una man­cança per no haver-les lle­git.

Gor­nick exposa que en la llarga tra­dició de les novel·les d’amor occi­den­tals hi ha una pugna entre un home i una dona que con­clou quan ella, al final, es desfà en el desig romàntic. Fins que arriba un moment en què, entre finals del segle XIX i pri­mers del segle XX, diver­ses novel·les (com ara Daniel Deronda, de George Elliot, La casa de l’ale­gria, d’Edith Whar­ton, i La senyora Dalloway, de Vir­gi­nia Woolf) pre­sen­ten una altra acti­tud, una resistència. Just quan la dona s’hau­ria de des­fer, el seu cor s’endu­reix ines­pe­ra­da­ment: “Ha mirat el seu futur amb atenció i li fa fàstic.” Gwen­do­len Har­leth, Lily Bart i Cla­rissa Dalloway, res­pec­ti­va­ment, renun­cien a l’amor romàntic perquè s’hi veuen caçades i enga­bi­a­des, però, tan­ma­teix, el seu desig de lli­ber­tat no els du tam­poc a una vida plena. Gor­nick afirma que cadas­cuna d’aques­tes novel·les va ser escrita per “una dona bri­llant amb un regust metàl·lic a la boca”.

Gor­nick, autora del cele­brat lli­bre de memòries Vin­cles ferot­ges, fa referència a altres novel·les que no con­clo­uen amb una dona que es desfà en l’amor, sinó que abor­den el després: par­len de les gàbies (també pels homes, però ells solen tenir ocu­pa­ci­ons labo­rals men­tre que elles, tenint pre­sent que són relats sobre un món burgès, s’ofe­guen a les cases, encara que hi tin­guin vida social) en què poden con­ver­tir-se els matri­mo­nis. Quan l’amor (o, de fet, el desig sexual) s’esva­eix, és un des­as­tre. De Villa Cat­her, autora d’El meu ene­mic mor­tal, afirma: “En molts matri­mo­nis, va obser­var, sobre­tot els que havien començat amb grans ena­mo­ra­ments, de vega­des veia una ràbia sor­pre­nent sota la superfície, i sabia que era perquè un o tots dos se sen­tien morts per dins.”

Tan­ma­teix, apas­si­o­nant-me el tema que, com poden supo­sar, Gor­nick explora molt més exten­sa­ment i inten­sa­ment, m’ha cap­ti­vat com l’autora parla de la tasca d’escriure. A propòsit de Kate Cho­pin, afirma: “Al cap­da­vall, què és sinó una rees­crip­tura cons­tant, la vida de l’escrip­tor? De quina altra manera es pot afuar el pen­sa­ment i apro­fun­dir en l’ofici? De quina altra manera es pot pas­sar de les reve­la­ci­ons al conei­xe­ment? Obser­var una cosa per totes ban­des per després arri­bar-hi al cor. Crear un món sen­cer en un lli­bre i no només el bocí que es veu per una fines­tra oberta.”