Opinió

A la tres

El pacte de Sant Jordi

“Reconec que em va costar anys entendre i respectar la seva decisió de marxar de les parades sense adquirir cap volum mentre jo bavejava per emportar-me’ls tots

La tra­dició de diu­menge, una de les fes­tes més nos­tra­des de Cata­lu­nya, a mi no m’ha aca­bat mai de fer el pes. Entenc que per la gent que s’entu­si­asma davant un ram frondós o d’una única rosa ver­me­lla com el millor exem­ple del roman­ti­cisme més pur pugui ser una jor­nada per­fecta, però per les per­so­nes que com jo no se sen­ten espe­ci­al­ment atre­tes per les flors aquest dia sem­pre em plan­teja dub­tes perquè, a banda de les meves pre­ferències, les de la meva pare­lla tam­poc s’adi­uen amb els cos­tums del país. Sí, som un matri­moni atípic pel que fa a Sant Jordi i és que, si a mi la rosa no m’emo­ci­ona, a ell no li agrada lle­gir lli­bres. Per les seves mans han pas­sat i pas­sen habi­tu­al­ment totes les for­mes de publi­ca­ci­ons pos­si­bles, des de dia­ris fins a recep­tes de cuina, pas­sant per còmics, revis­tes espe­ci­a­lit­za­des, dos­si­ers, guies de viat­ges i fins i tot lli­brets d’ins­truc­ci­ons d’apa­rells electrònics. Ho lle­geix tot. Tot menys els lli­bres. I no és perquè no hagi encer­tat la temàtica, o el gruix, o la por­tada no l’atre­gui o tin­gui mania a l’edi­to­rial. Sen­zi­lla­ment és que no l’atre­uen els lli­bres. Reco­nec que em va cos­tar anys enten­dre i res­pec­tar la seva decisió de mar­xar de les para­des sense adqui­rir cap volum men­tre jo bave­java per empor­tar-me’ls tots, però la solució era ben sim­ple i la teníem a tocar. Vam crear la nos­tra pròpia adap­tació de Sant Jordi. D’una banda, vam pac­tar que a casa el 23 d’abril hi hau­ria una rosa perquè li fa gràcia por­tar-me-la, fa bonic i té una durada tan efímera que, de fet, encara li dona més valor. I, d’una altra banda, que aquell dia jo alli­be­ra­ria la com­pra­dora com­pul­siva que porto dins i no hi hau­ria límits per adqui­rir tots aquells volums que m’interessés tenir. Per què ho han ende­vi­nat, oi? A casa de flors, comp­ta­des, però de lli­bres, a cabas­sos. Lle­gir com a neces­si­tat vital, com a refugi, com a espai de plaer i com a font d’ins­pi­ració. Lle­gir asse­guda al sofà, men­tre m’arriba la dolça flaire de l’única rosa que hi haurà aquells dies dins el gerro del men­ja­dor. Sens dubte, un bon pacte.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.