Tocar de peus a terra
Càritas avisa de nou que tenir un lloc de treball no et deslliura de la pobresa
L’endemà de Sant Jordi, amb la ressaca de la real o pretesa felicitat que la diada escampa arreu i amb els rànquings dels llibres més venuts ocupant les primes notícies del dia, Càritas Diocesana de Girona va presentar l’informe d’impacte Amb prou feines i aquell mateix matí vam tornar de cop a tocar de peus a terra. L’estudi, que analitza la incidència de la desocupació i la precarietat laboral en les persones ateses per l’entitat, recull algunes dades que fan feredat, sobretot si es té en compte que la meitat de les persones enquestades tenen feina. Però la qüestió és, en quines condicions? Només el 29,6% tenen un contracte indefinit; el 31,4% treballa amb un contracte de tipus temporal i el 7,5% disposa de contracte fix discontinu. D’aquí que una de cada quatre persones hagi de compaginar almenys dues feines de forma simultània per sobreviure. Els responsables de Càritas avisen, en la presentació d’estudis d’aquestes característiques, i ja és el quart que realitza l’Observatori de la Pobresa i l’Exclusió Social de l’entitat, que tenir un lloc de treball no és garantia per sortir de la pobresa. “La temporalitat, els sous baixos, les hores irregulars i la falta d’estabilitat en el treball genera inseguretat econòmica i emocional en les persones que la pateixen. Això dificulta la planificació de les despeses i genera una sensació d’incertesa en el futur”, s’exposa. Així, tres de cada quatre llars ateses per Càritas considera que no té prou ingressos per viure dignament. Aproximadament una de cada tres famílies viu amb ingressos d’entre 450 i 1.000 euros. Com a conseqüència, tres de cada quatre llars no pot fer front a les despeses del lloguer o a la hipoteca i dues de cada tres famílies no es pot permetre la compra d’aliments i productes d’higiene. I ja no parlem d’altres despeses, com ara de farmàcia o material escolar.
Amb aquestes dades a la mà, Càritas torna a fer una crida a les administracions per repensar les polítiques públiques en matèria d’ocupació i d’inclusió social i aposta per incentivar les aliances publicoprivades (entre l’administració pública, el món empresarial i el tercer sector) més enllà de la responsabilitat social corporativa i les ajudes econòmiques.
