La Maria té ansietat i pensaments intrusius

Surt de casa amb els nens, ben vestits i esmorzats. Els acompanya amb un somriure a l’escola i, ben petonejats, els encomana la tasca d’aprendre i socialitzar. Camí a la feina, revisa mentalment els punts més importants de la reunió, redacta un correu i reviu la conversa d’ahir amb el seu germà. Al semàfor tecleja confirmant el sopar i programa una alarma.

De cop, passa pel seu cap la idea de marxar ben lluny, “jo sola, a una cabana vora el mar, a un lloc recòndit on ningú em trobi. Estic cansada i tot just comença el dia, ben fosa vaig!”. Repensa, “no tinc temps per a res, vaig tot el dia amb un coet al cul i no arribo. A la feina desitjo tenir una estona per jugar amb els nens; estant amb ells tinc al cap la conversa pendent amb la Jana i les tasques que demà hauré de fer peti qui peti... I si soc jo la que peta?”

Aquest pensament no és el primer cop que la visita, sol venir acompanyat de pressió al pit i de no respirar bé. Sovint també es mareja i té la sensació que el seu cap comença a anar a 200 revolucions, que perd el control... “M’està agafant un atac de cor? No, no, no això no pot ser, un dia vaig acabar a urgències i em van dir que estava tenint un atac d’angoixa. Quina por em fa que em torni a passar!” Fins i tot li fa més por la idea de tornar-hi a passar que el que li està passant ara! “Vull parar de pensar el que estic pensant! No puc ser normal i agafar-me la vida amb filosofia? És que a vegades em tiraria pel balcó... No, no, no, però què dic ara?, estic com un llum, això no és normal. Quina por em faig, i si ho faig... i si, un dia, en un d’aquests atacs, ho faig de veritat? No vull quedar-me sola. Estic pensant coses ben estranyes. No estic bé.”

De fet, la Maria no ha decidit començar a pensar en tot això. La seva ment, de forma involuntària i donant continuïtat a un hàbit que ha adquirit, comença a fabricar aquests pensaments, i ella reacciona a la pel·lícula que la ment li explica. Involucrar-se en els seus pensaments –involuntaris– i donar-los credibilitat provoca l’estat d’angoixa. El seu cervell genera sensacions i emocions afins als seus pensaments.

Quins recursos poden ajudar la Maria? Un, saber que no soc el que penso ni cal que em cregui tot el que la meva ment fabrica. Dos, fer tres respiracions profundes perquè, quan deixo anar l’aire, puc deixar anar alguna tensió física o mental. Tres, fer ús del meu cos. Canviar la postura, sacsejar braços i cames, rotar les espatlles per obrir el pit i aixecar la mirada. El meu cervell llegeix el cos i, si s’encongeix o es tensa, té por. Quatre, escriure el que m’ha passat, donar-li un espai i exposar-ho, no amagar-ho, per tal que les meves emocions puguin ser sentides. I, sobretot, portar amabilitat al tracte amb mi mateix/a. Ja ho estic passant prou malament per a sobre sentir-me’n culpable.