Opinió

De set en set

Exposicions immersives

Con­fi­ava que, un cop esbra­vada la fas­ci­nació per la nove­tat del mapatge i els seus efec­tis­mes de llum i so, tor­naríem al silenci dels monu­ments, però la veri­tat és que no ha fet sinó des­plaçar-se cap a certs espais d’exhi­bició sofis­ti­cada en què l’espec­ta­dor ja no és algú que mira, sinó que es deixa gron­xar, com una joguina dins un parc d’atrac­ci­ons. Trobo uns quants par­ti­da­ris de la moda cada vegada més estesa d’aques­tes expo­si­ci­ons immer­si­ves, defen­sors dels bene­fi­cis que ofe­reix la tec­no­lo­gia per atraure gent poc o gens interes­sada en l’art cap a les pro­e­ses colo­ris­tes de Klimt, de Dalí, de Khalo o de Van Gogh, fins i tot cap a la Bar­ce­lona del mil nou-cents a través del pro­jecte de rea­li­tat aug­men­tada que ha produït recent­ment la Casa Amat­ller, com si tot el segle XX cabés dins un men­ja­dor burgès, com si la història no fos sinó una fan­ta­sia de rajo­le­tes pin­ta­des en direcció a la casa del mag d’Oz. Em per­do­na­ran que posi en dubte la con­tri­bució d’aquests fenòmens de fira al conei­xe­ment i fins i tot al gaudi de l’obra d’art. Dei­xant de banda que aquesta classe de mun­tat­ges, pel dis­pendi que supo­sen, només pro­mo­ci­o­nen artis­tes i movi­ments ja con­sa­grats que asse­gu­rin el retorn de caixa, no hi ha res més con­trari a l’experiència artística que la impos­si­bi­li­tat de tenir-hi un cara a cara. Pas­se­jar per una sala on l’obra et vessa al damunt en esclats espec­ta­cu­lars, frag­men­tada i pam­pa­llu­gue­jant, sense ni un temps mort que per­meti des­vet­llar un pen­sa­ment propi sobre el que estàs veient, ins­pira, al con­trari, una penosa enyo­rança del pany de paret buit entre qua­dre i qua­dre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.