Olotines al poder
Animeu-vos, noies, que la lluita per una millor ciutat no té preu. I vosaltres ho valeu
En aquest bucòlic racó de món on passo la major part del temps, entre les reflexions a les quals m’aboca el verd he acabat adonant-me d’una circumstància que creia pantalla passada. Si repassem les imatges que ens han deixat les eleccions municipals, veurem que a Olot no hi ha dones als llocs de poder polític. I mil veus salten ara: i tant que n’hi ha, mira les composicions dels partits! És veritat, però ni un sol d’aquests noms apareixia com a cap de les vuit llistes. Per tant, mentre es desfulla la margarida de qui aixecarà la vara d’alcalde, a la capital de la Garrotxa una cosa sembla clara: una dona no serà. No estic fent una defensa del feminisme. Mai he supeditat la paritat a la qualitat, ni he reclamat drets laborals pel sol fet que em van parir Maria Dolors, malgrat defensar-me des de joveneta en mons professionals dominats per homes. Per mi el valor s’ha de demostrar independentment del sexe, i repartir càrrecs en funció de mascles i femelles no hauria de ser el barem. Estem rodejats de camps, però no en una granja. O sigui que no escric amb cap biaix, sinó des de l’objectivitat, sorpresa de veure com fins i tot en el 95% de les àgores mediàtiques pre i postelectorals la vibració predominant era yang. I reblo l’estadística per on he començat: una munió de dones en la gestió de les sigles i alguna com a reconeguda columna de suport. Però totes al darrere. Per què? És una llàstima. Podria suposar un canvi ben agradable per aquest indret. Caldria saber si la causa rau en el pes de la tradició ancestral, i ho demostra que com a alcaldessa només es referencia una solitària Isabel Brussosa, que ni tan sols va ser electa sinó successora per designació de Pere Macias. Jo ignoro la resposta, menys encara si miro els consistoris veïns, on la ciutadania ha fet reposar la seva confiança en elles. Convido les esferes polítiques olotines a pensar-hi. I també a les ciutadanes en general, que segur que hi teniu una quota de responsabilitat. No és gratis significar-se, ho sé de primera mà. Del bracet del reconeixement s’hi passegen la polèmica, el desagraïment i la incomprensió. Però, què me’n dieu de defensar una societat més justa i la tranquil·litat d’haver-ho intentat? Animeu-vos, noies, que la lluita per una millor ciutat no té preu. I vosaltres ho valeu, feu-me cas.
