La guia de cada poble

Quin lli­bre més ben fet ha sor­tit a la Gar­riga! És una guia arqui­tectònica del terme muni­ci­pal, que in- clou edi­fi­cis rurals i urbans, i una colla de con­junts i ele­ments repre­sen­ta­tius. L’autor és Lluís Cus­pi­nera i Font, i l’ha edi­tat “la Caixa”.

Pre­senta cent qua­ranta-dos docu­ments gràfics, i cada casa foto­gra­fi­ada duu al cos­tat una referència d’iden­ti­fi­cació, amb nom, data de cons­trucció, situ­ació, arqui­tecte. El mate­rial s’ha orde­nat en diver­sos capítols. El pri­mer recull l’arqui­tec­tura fins al 1876, que és una data clau en l’evo­lució urbana de la Gar­riga, perquè el pas de la via fèrria Bar­ce­lona-Vic impulsa el seu crei­xe­ment. Hi domina, com és natu­ral, la presència de les masies. Després ve una època d’eclec­ti­cisme, en la qual els edi­fi­cis bar­re­gen ele­ments molt diver­sos –el nou ferro colat al cos­tat del clàssic frontó, per exem­ple– i “així es con­so­lida”, diu l’autor, “un tipus d’arqui­tec­tura que podríem qua­li­fi­car de car­rin­clona, però que és una etapa del nos­tre pas­sat, de la qual el con­junt més impor­tant que resta al nos­tre país és pre­ci­sa­ment a la Gar­riga”. Altres capítols són dedi­cats al moder­nisme, al nou­cen­tisme, al període 1940-1976, als con­junts arqui­tectònics –car­rer Nego­ci­ant, Man­sana Ras­pall, plaça Oli­ve­res, etc.– i a aquells ele­ments (fines­tres, esca­les, rei­xes, escuts, jar­dins, etc.) que tenen el valor d’autèntics sig­nes d’iden­ti­tat. No hi falta una referència a l’arqui­tec­tura des­a­pa­re­guda.

Aquests tipus de tre­balls, tan paci­ents, tan ben pen­sats i aca­bats, m’impres­si­o­nen d’una manera espe­cial. Quan­tes vega­des hem pen­sat, davant d’una casa, d’una por­ta­lada, d’un balcó: això s’hau­ria de sal­var! I ho hem pen­sat perquè hem temut que qual­se­vol dia seria des­truït com si fos, sim­ple­ment, “només” una casa, una por­ta­lada o un balcó, quan de fet eren tes­ti­mo­nis irre­pe­ti­bles d’una història, d’un art o d’una arte­sa­nia, d’unes for­mes de vida. Ho hem pen­sat... però hi ha qui ho fa. Perquè “fer saber” és la pri­mera con­dició per a fer res­pec­tar, i quan aque­lla peça arqui­tectònica passa a ser docu­men­tada adqui­reix un cer­ti­fi­cat, una mena de “carta de ciu­ta­da­nia” que ens la fa veure més arre­lada en el nos­tre patri­moni col·lec­tiu.

Hi ha d’altres viles i pobles, en aquests moments, que es pre­o­cu­pen de dur a terme una tasca sem­blant. Aquest inven­tari pot pro­por­ci­o­nar veri­ta­bles sor­pre­ses des del punt de vista artístic i històric. Però, a més d’un esforç d’inves­ti­gació, també compta –i molt, al meu enten­dre– el valor de la divul­gació. Aques­tes guies d’arqui­tec­tura local no han de fer-se per a un arxiu, per a una comissió d’estu­dis, etc., sinó que –com en el cas de la Gar­riga– han d’ofe­rir-se al poble, perquè el poble pugui ado­nar-se de tota la sig­ni­fi­cació d’allò que pot­ser mira, dis­tre­ta­ment, cada dia. Cal apren­dre a veure per a apren­dre a esti­mar- ho, fins i tot el car­rincló, quan el car­rincló és la forma d’expressió d’una època.