Opinió

Tribuna

Paciència estratègica

“Després del punt culminant, inevitablement s’ha entrat en un període de recessió per la pèrdua d’expectatives reals a curt termini
“L’escenari no és dolent, paradoxalment, si els republicans de manera desacomplexada admeten on som i criden a anar més enllà del vot, a ocupar tots els espais d’influència

Arnaldo Otegi fa poc va reco­ma­nar tenir paciència estratègica i pre­pa­rar-se per a noves opor­tu­ni­tats per a l’eman­ci­pació dels nos­tres pobles que segur que es dona­ran. La reco­ma­nació és con­ve­ni­ent davant l’esve­ra­ment produït pels resul­tats elec­to­rals que a Cata­lu­nya s’enfo­quen amb un dra­ma­tisme que no cor­res­pon a una visió estratègica.

ELS DIVER­SOS PRO­CES­SOS

inde­pen­den­tis­tes gene­rats al món occi­den­tal en marcs de democràcia for­mal van ser capaços d’aglu­ti­nar majo­ries polítiques en les ins­ti­tu­ci­ons autònomes però no majo­ries sufi­ci­ents o homo­lo­ga­bles en els pro­ces­sos refe­ren­da­ris legals o ale­gals. Després del punt cul­mi­nant, ine­vi­ta­ble­ment s’ha entrat en un període de recessió per la pèrdua d’expec­ta­ti­ves reals a curt ter­mini. Ha pas­sat al Que­bec i a Escòcia i està pas­sant a Cata­lu­nya. Els opi­na­dors espa­nyo­lis­tes poden con­cloure que el pro­blema per a ells s’ha aca­bat. Lla­vors molts dels opi­na­dors sobi­ra­nis­tes sem­bla que es vegin en l’obli­gació d’afir­mar que el procés està viu, com afir­men els líders de les for­ma­ci­ons que han fet ban­dera de la con­fron­tació però inca­pa­ces de tras­lla­dar-la de veri­tat al car­rer. El momen­tum català es produí entre el 2015 i el 2019. I ja ha pas­sat. I com que caldrà tre­ba­llar de valent per fer-ne arri­bar un altre, com més tard es reco­ne­gui, pit­jor.

I MAL­GRAT TOT

el mapa elec­to­ral espa­nyol és enve­ri­nat també per als matei­xos espa­nyo­lis­tes. Amb Cata­lu­nya i Euskal Her­ria inde­pen­dents, la victòria de la dreta tar­do­fran­quista i neo­fran­quista seria acla­pa­ra­dora. Només en aques­tes dues naci­ons es pro­du­eix una con­fluència de vot útil mode­rat espa­nyo­lista amb vot útil mode­rat sobi­ra­nista i pro­gres­sista. Un mapa que fa que un obser­va­dor exte­rior com John Car­lin es plan­tegi que el “Cata­lo­nia is not Spain” és verídic. ERC i la CUP hau­rien d’adme­tre que la seva fuga de vots no ha anat a l’abs­tenció sinó al vot útil a les for­ces sucur­sa­lis­tes de progrés com a mal menor davant de la dreta post­fran­quista que ni tan sols capi­ta­litza la des­a­pa­rició de Ciu­ta­dans. En ter­mes abso­luts, l’aug­ment de l’abs­tenció se situa en 156.365 vots res­pecte al 2019, men­tre que els par­tits inde­pen­den­tis­tes han per­dut 697.744 vots. Per això, a Junts ama­guen aquesta rea­li­tat però saben que no han capi­ta­lit­zat res de les ensor­ra­des dels seus com­pe­ti­dors. De fet, l’abs­tenció pro­pug­nada per la direcció de l’ANC, Pon­satí i els imi­ta­dors de López Tena, afecta i afec­tarà el món de Junts, que és el més renu­ent a reconèixer que el cicle 2015-19 està tan­cat. I que el quart actor elec­to­ral està en marxa cap a la llista cívica, tant si gua­nya l’opció a dins de l’ANC com no. Una manera més d’allar­gar l’ago­nia del cicle.

EL PRO­BLEMA DE LA FUGA

del vot útil, tan per­ju­di­cial tàcti­ca­ment, ens dibuixa un mapa de dues Espa­nyes que cal­dria con­ver­tir en opor­tu­ni­tat. El PP i Vox sumen a Bada­joz el 59,7%, a Valla­do­lid el 52,5%, a Madrid el 52,4%, a Sevi­lla el 48,6% i, lamen­ta­ble­ment, a Palma el 51,7% i a València el 50,6%. En canvi, a Bil­bao el 18,8%, a Donos­tia el 18%, a Gas­teiz el 24%, a Iruña el 40%, i a Bar­ce­lona el 21,7%, Tar­ra­gona el 29,8%, Lleida el 27,1% i Girona el 17,0%.

L’esce­nari no és dolent, para­do­xal­ment, si els repu­bli­cans de manera des­a­com­ple­xada, una mica més encara, com han fet en cam­pa­nya, adme­ten on som i cri­den a anar més enllà del vot, a ocu­par tots els espais d’influència social i a l’èpica del con­flicte de trin­xe­res. Perquè a Junts ara li toca bai­xar de la tri­buna on s’ha dedi­cat a comen­tar el par­tit i cri­ti­car l’equip inde­pen­den­tista que havia sor­tit a jugar al camp amb errors i feble­ses, davant d’un poderós adver­sari. La teo­ria del blo­queig, com a molt, pot durar-los una repe­tició elec­to­ral, perquè al final si no ho apro­fita per acon­se­guir quel­com, 330 dipu­tats es posa­ran d’acord per no cedir res d’essen­cial per a la seva con­cepció jaco­bina d’Espa­nya. Una altra cosa seria si tinguéssim una situ­ació insur­rec­ci­o­nal per­sis­tent al car­rer, cosa que no és el cas.

CAL DIR-HO CLAR:
la lluita per la inde­pendència per sal­var la nació, el benes­tar, els drets i la iden­ti­tat s’allar­garà. Així que hem de girar el dis­curs: cal, amb els ins­tru­ments dis­po­ni­bles ins­ti­tu­ci­o­nals i civils, sal­var la nació, la seva llen­gua i la seva cul­tura, la seva pros­pe­ri­tat econòmica, la seva cohesió social, per tal de garan­tir que tin­gui fona­ments la lluita per la inde­pendència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia