Opinió

Tribuna

Segones oportunitats

“Que Pedro Sánchez sigui president depèn dels partits independentistes i ara és el moment de veure si paga la pena vendre’s per un plat de llenties, per uns indults parcials i condicionats i una taula de diàleg de paper o si ha arribat l’hora de plantar cara

En plena res­saca elec­to­ral tinc mal de cap de tant lle­gir que l’inde­pen­den­tisme s’ha desin­flat, que ha per­dut quasi set-cents mil vots, que Cata­lu­nya s’ha paci­fi­cat i xim­ple­ries per l’estil. Des del meu punt de vista, no és l’inde­pen­den­tisme el que ha per­dut els vots sinó els par­tits inde­pen­den­tis­tes, i els han per­dut degut a la seva inca­pa­ci­tat per pen­sar i actuar en clau inde­pen­den­tista i per tant no veure la neces­si­tat de tenir una visió i una estratègia unitària de país. La majo­ria de gent que no ha votat no era a la platja, sim­ple­ment ha prac­ti­cat l’abs­tenció cons­ci­ent per inten­tar sac­se­jar uns par­tits i uns polítics medi­o­cres incapaços de fer política en majúscu­les i de plan­te­jar amb clare­dat un pro­jecte naci­o­nal engres­ca­dor.

És evi­dent que els par­tits inde­pen­den­tis­tes estan per­dent el crèdit polític i que els seus elec­tors s’han can­sat de tan­tes espe­ran­ces frus­tra­des, però estic con­vençuda que en el moment que canviï el pano­rama i surti alguna opor­tu­ni­tat que per­meti un lide­ratge fort, es demos­trarà que l’inde­pen­den­tisme es manté a l’aguait. Les mobi­lit­za­ci­ons del Tsu­nami en són un bon exem­ple. En tot cas, fa anys que sabem que la gent resis­teix i que qui clau­dica són els polítics i els par­tits.

La veri­tat és que no entenc què hi anem a fer, a Madrid, i sovint, quan he vist els polítics cata­lans inten­tant esgar­ra­par engru­nes m’ha vin­gut al cap la psi­co­lo­gia del colo­nit­zat i els com­ple­xos de dependència, molt sem­blants a la síndrome d’Esto­colm. Amb uns resul­tats lleu­ge­ra­ment dife­rents no hau­ria estat estrany veure inde­pen­den­tis­tes votar un pre­si­dent que tit­lla l’inde­pen­den­tisme d’ide­o­lo­gia caduca i que els ridi­cu­litza per recla­mar com­petències que, d’altra banda, els per­ta­nyen, o que gosa dir que un referèndum no resol els pro­ble­mes de la huma­ni­tat fent befa d’una eina democràtica. El pre­si­dent d’un govern que, entre altres coses, només ha exe­cu­tat un 53% de les inver­si­ons que cor­res­po­nien a Cata­lu­nya. Quan s’arriba al poder és evi­dent que sovint es perd la memòria o la ver­go­nya.

Aquesta ha estat la cam­pa­nya elec­to­ral més buida de pro­pos­tes i de política que he vis­cut, jo que em pen­sava que no hi podia haver una cam­pa­nya pit­jor que la de les dar­re­res muni­ci­pals. Tot s’ha resu­mit en la por de l’altre i la por com a xan­tatge mai dona bons resul­tats. Tam­poc els dona una lec­tura esbi­ai­xada dels resul­tats perquè es poden pro­duir sor­pre­ses interes­sants. Quan sem­blava que l’inde­pen­den­tisme vivia un dels moments més fos­cos des del punt de vista polític, ha apa­re­gut una segona opor­tu­ni­tat que espero que sàpiga apro­fi­tar. Un cop més, que Pedro Sánchez sigui pre­si­dent, depèn dels par­tits inde­pen­den­tis­tes i ara és el moment de veure si paga la pena ven­dre’s per un plat de llen­ties, és a dir, per uns indults par­ci­als i con­di­ci­o­nats, i això ho puc enten­dre, i per una taula de diàleg de paper, que no entenc de cap manera, o si ha arri­bat l’hora de plan­tar cara. Ara seria fàcil aglu­tina tot el món inde­pen­den­tista al vol­tant de dos punts: amnis­tia i res­pecte al man­dat de l’1 d’octu­bre. Com que en tota nego­ci­ació hi ha d’haver un marge, es podria accep­tar l’amnis­tia i un referèndum vin­cu­lant. El pro­blema és que, pos­si­ble­ment, Pedro Sánchez vul­gui anar a una repe­tició de les elec­ci­ons. Això li per­me­tria no haver de cedir res o molt poc, aca­bar la pre­sidència euro­pea i donar con­sistència a Sumar, que va fomen­tar per tenir a la seva esquerra una opció amiga capaç d’enter­rar Podem, un par­tit incòmode, i asse­gu­rar-se una majo­ria àmplia. De moment l’ope­ració no li ha sor­tit bé, pot­ser li fal­tava un bull.

En tot cas, i de moment, Water­loo té una segona opor­tu­ni­tat per recu­pe­rar un lide­ratge que a finals del 2017 sem­blava indis­cu­ti­ble. Una cosa és que a Pedro Sánchez ja li vagi bé man­te­nir-se al poder de manera pro­vi­si­o­nal fins a finals d’any, l’altra és que s’hagin de repe­tir unes elec­ci­ons perquè l’inde­pen­den­tisme s’ha plan­tat i ha fet ingo­ver­na­ble l’Estat. Aquesta pos­si­bi­li­tat ha tor­nat a posar el pre­si­dent Puig­de­mont a les pri­me­res pla­nes dels grans dia­ris euro­peus que tenen molt clar qui té la clau d’un estat cada vegada més ingo­ver­na­ble i que Cata­lu­nya rea­pa­reix com un afer polític impor­tant. Tin­drem una segona opor­tu­ni­tat si els par­tits inde­pen­den­tis­tes, Òmnium, ANC i el Con­sell de la República dei­xen estar el curt­ter­mi­nisme i els plats de llen­ties i es deci­dei­xen a dur a terme una estratègia de país coor­di­nada i unitària. Només així la gent tor­narà a fer ves­sar els car­rers, que, no ho obli­dem, sem­pre seran nos­tres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia