La narradora

Xah­ra­zad callava quan arri­bava la claror de l’alba. Sabia quan calia inter­rom­pre la nar­ració i així enca­te­ri­nar el califa assassí i evi­tar un nou femi­ni­cidi a Bag­dad. Cada nit era un dia més, una història més, una il·lusió més. I una dona viva més. De l’uni­vers lite­rari de Les mil i una nits, una obra infi­nita que ha estat cen­su­rada, cre­mada, esbi­ai­xada i alhora endol­cida per Dis­ney, no en sabem lle­gir més enllà dels tòpics, poc més que un harem tan­cat. Però de la mateixa manera que la llum es fil­tra, no per esquer­des del pas del temps, sinó pels forats que com cons­tel·laci­ons d’estre­lles ador­nen les cúpules dels ham­mams, també ho fa la veu feme­nina. Expli­quen que la intel·lec­tual Fatima Mer­nissi (1940-2015), que va créixer en un harem de Fes, va que­dar hor­ro­rit­zada quan al ballet de París va veure-hi una Xah­ra­zad bleda, pusil·lànime i sexu­a­lit­zada. No és l’heroïna de la dansa del ven­tre d’una tele­no­vel·la turca. No és només l’epítom de les ron­da­llai­res; el símbol de qui sap expli­car molt bé una història, amb els seus silen­cis mesu­rats i les pas­si­ons con­tin­gu­des; en un món on els homes domi­nen les dones, no així en el do de la paraula, de les fau­les orals. Xah­ra­zad és la veu feme­nina que esquerda l’harem, però sobre­tot és la dona que salva les dones amb la seva estratègia nar­ra­tiva.