La ‘papaia’ de Gustavo Petro

La presidència de Gustavo Petro, que tot just aquests dies compleix el primer any, viu els moments més complicats. Feia mesos que el rumor sobre l’entrada de diners il·lícits a la campanya feia camí. El món del narco, omnipresent en aquest país en totes les instàncies i nivells, torna a aparèixer en el pitjor moment. La recent detenció de Nicolás Petro, fill gran del president, va obrir la caixa dels trons. En una estratègia de col·laboració amb la justícia, que li pot facilitar una reducció de la futura –i segura– condemna de fins al 50%, el primogènit ha posat el ventilador al màxim.

No només ha reconegut que va acceptar els diners de dos coneguts capos, sinó que a més ha assegurat que, després de quedar-se’n una part, va enviar la resta a la campanya presidencial del seu pare. Evidentment, l’oposició de dretes, després de riure una bona estona, ja es frega les mans com feia 365 dies que no feia. La pregunta és clara: és possible que el fill de la persona amb més focus al damunt des de fa anys cometi un error tan estúpid? Doncs no només és possible, sinó que ja ha confessat que va ser així. Les conseqüències polítiques encara és massa d’hora per calibrar-les en tota la seva amplitud. Alguns estan demanant sotmetre el president a un judici polític; d’altres ja n’han demanat directament la dimissió, després de qüestionar la legitimitat de la seva elecció.

El que sí que és evident és que aquests fets lamentables cauen com un torpede en la línia de flotació d’unes determinants reformes socials que amb prou feines sobreviuen empantanegades en dures discussions al Congrés. L’anomenat “govern del canvi” volia veritablement canviar les coses. Superant les barbaritats que d’ell s’han dit i escrit, les reformes de Petro són d’un caire socialdemòcrata europeu. No són comunisme, ni bolivarisme del segle XXI, ni estan inspirades en Satanàs, ni en Maduro, que a l’Amèrica Llatina neoliberal és un pleonasme. Res d’això és cert. Com el president va dir el dia en què es va proclamar la seva victòria: l’objectiu era desenvolupar el capitalisme, alliberant Colòmbia de les cadenes del feudalisme colonial que, modelant-se, ha sobreviscut dos-cents anys de falsa independència.

En un dels països més desiguals del món, el grapat de famílies que manen són molt més que això. Representen una manera d’entendre i fer política excloent. Excloure a Colòmbia vol dir malviure menjant arròs perquè la carn és per als altres; vol dir no tenir oportunitats. Sovint vol dir morir enmig de la violència social i política, que sempre torna com un malson recurrent.

I és clar, quan la lluita és contra gegants, els errors propis es paguen cars. Petro ha tornat a repetir-ne alguns dels que va cometre durant la seva alcaldia a Bogotà (2012-2016). En el llenguatge popular del país hi ha una expressió que defineix justament el que està passant: “donar papaia” és posar les coses massa fàcils a l’adversari. Canviar onze dels divuit ministres en deu mesos de govern és “donar papaia”. Comptar amb personatges saltadors de la política, supervivents que sempre són del costat de qui mana, com Armando Benedetti, és “donar papaia”. No vigilar amb lupa els comptes d’una campanya electoral per evitar el que ha passat és “donar papaia” i, per ara, el seu principal fracàs.

I com sempre passa, en política i en la vida, els que viuen darrere les bardisses, esperant el seu moment oportunista per desmuntar el que ha costat dècades bastir, disparen amb artilleria pesant des de les xarxes socials, les tribunes polítiques i el control absolut de les metralladores mediàtiques d’un país ignorant de la política que viu amb por, sempre amb por.

Si Nicolás Petro és un lladre, com ell mateix ha reconegut, cal una condemna exemplar. Però el més important és que el seu pare, l’avui president de Colòmbia, entengui la transcendència del moment històric. Fallar no és opció per als milions de ciutadans que hi van confiar. Tanmateix, durant aquest primer any, Gustavo Petro dona massa papaia per evitar un naufragi que seria el de tot un país.