Opinió

A la tres

En Perales és ben viu

“Aquell cantant que va ser la banda sonora de les mestresses de casa que somiaven en un amor tan trist i embafador com els que interpretava l’autor de Conca

És un fet recur­rent, però curi­o­sa­ment con­ti­nua gene­rant expec­tació entre aquells con­su­mi­dors d’infor­mació àvids per ser els pri­mers a conèixer què ha pas­sat al món més enllà de com­pro­var, abans que res, si es tracta d’un fet real o d’un sim­ple glo­bus sonda. Em refe­reixo a l’anunci de la mort sob­tada d’un famós, pre­fe­rent­ment del món de l’espec­ta­cle, i en espe­cial d’aquell grup que ja té una edat i que veri­fica, si més no a ulls del gran públic, el pos­si­ble decés. Una mort que, nor­mal­ment, si prové d’una única font “ben infor­mada” s’acaba demos­trant que és del tot falsa i que l’únic que pre­te­nia era sac­se­jar per uns breus ins­tants l’atenció ador­mida de la ciu­ta­da­nia. L’interès davant la des­a­pa­rició d’un per­so­natge cone­gut es mou sem­pre entre la tafa­ne­ria més humana de voler saber-ne tots els detalls i la mor­bo­si­tat menys empàtica de com­pro­var, fins i tot amb certa satis­facció, que si hi ha un fet que equi­li­bra la balança entre rics i pobres és el de la mort. Vaja, que quan arriba l’hora ni els diners, ni les pos­ses­si­ons, ni els títols ser­vei­xen de res. Aquesta set­mana, la llufa de la mort que no era tal li ha tocat a José Luis Pera­les, sí, aquell can­tant que durant els anys setanta i els vui­tanta va ser la banda sonora de les mes­tres­ses de casa que somi­a­ven en un amor tan trist i emba­fa­dor com els que can­tava l’autor de Conca. Pera­les s’ha vist obli­gat, com la resta de difunts inven­tats, a donar senyals de vida, atès que la notícia s’havia escam­pat arreu del món gràcies a les xar­xes soci­als. “Més viu i feliç que mai”, ha afir­mat des de Lon­dres, on era amb la família, i després d’haver anun­ciat fa mesos que dei­xava els esce­na­ris als 78 anys. Pera­les, l’antítesi del galant de Hollywood, s’ha sabut gua­nyar el res­pecte tant del públic com del sec­tor i ha venut mili­ons de dis­cos, però per a mi sem­pre serà l’home a qui més va odiar el nino­taire Jaume Perich i a qui va fer pro­ta­go­nista de molts dels seus acu­dits. Sem­pre m’he pre­gun­tat si dar­rere de la mania per­se­cutòria s’hi ama­gava un pèl, un pèl de gat, d’admi­ració.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia