Banquetitis

La notícia té un aspecte polític i un aspecte social o de cos­tums.

Com que una gent molt de dre­tes de Tor­tosa, en part lli­gada als antics ajun­ta­ments, cri­ti­cava els sous que cobren l’alcalde i els regi­dors actu­als, aquests ciu­ta­dans se n’han can­sat i han deci­dit de fer una pri­mera i petita inves­ti­gació sobre com des­pe­nien els diners els mem­bres de la cor­po­ració ante­rior. I ha resul­tat que l’últim ajun­ta­ment no democràtic es gastà, només en un any, el 1978, 1.127.542 pes­se­tes en àpats i ban­quets que pagava el poble. Els cri­ti­cai­res dels sous actu­als han pre­fe­rit no bur­xar més, no fos cas, suposo, que la inves­ti­gació con­tinués en altres ter­renys.

Jo crec que qui admi­nis­tra uns béns ha de cobrar per la seva feina, i admi­nis­trar un muni­cipi no ha d’ésser una excepció, ben al con­trari: cal cobrar una quan­ti­tat prou satis­factòria perquè es pugui exi­gir, en cor­res­pondència, un rigor i una nete­dat totals. Després de tants anys de com­pen­sa­ci­ons “indi­rec­tes”, típiques de la cor­rupció de tots els règims auto­ri­ta­ris, és neces­sari que els diners es moguin a la llum del dia. Hi ha qui no ho acaba d’enten­dre, és clar...

L’altre aspecte és que s’arri­bin a des­pen­dre tants diners en men­jar. El ban­que­tisme ha estat un esport al qual una colla de ciu­ta­dans s’han dedi­cat amb un entu­si­asme sense des­mai. I val a dir que, de motius per a defa­llir, n’hi havia, i molts. Gent que no és capaç d’aguan­tar cinc minuts una música clàssica o un lli­bre lite­rari, gent que es cansa ben aviat de tot, tenia l’estra­nya vir­tut de resis­tir tres hores en una cadira, amb la penitència, per escreix, d’haver-se d’enfron­tar amb el brou de sem­pre, els filets de llen­guado de sem­pre, el menú estàndard de sem­pre, tan mal cui­nat com de cos­tum. A més a més, els parènte­sis d’espera entre plat i plat, les con­ver­ses forçades amb els veïns –sovint no tri­ats, sinó obli­gats o pro­to­col·laris– i els ine­vi­ta­bles dis­cur­sets dels qui “no eren ora­dors” i tenien un gran interès a demos­trar-ho.

I tot això cos­tava una pila de duros!

El més pin­to­resc de tot és que els ban­que­tis­tes hi ana­ven sense cap fe, i si els fèieu con­fes­sar, d’un a un, tots expres­sa­ven la seva manca d’il·lusió. No sé quina mena de destí impla­ca­ble, doncs, ha arros­se­gat una colla de ciu­ta­dans d’aquest país a la cerimònia de l’àpat comu­ni­tari més con­ven­ci­o­nal, fei­xuc i inútil.

Sem­bla que amb la democràcia s’ha reduït la inflació ban­quetària ofi­cial i para­o­fi­cial, i allò d’“avui tinc un ban­quet” ja no “ves­teix” ni és un signe de pros­pe­ri­tat. L’eco­no­mia pública i els estómacs pri­vats hi sor­ti­ran gua­nyant.