Talaia monàrquica a Girona
No ho posem fàcil a la princesa de Girona però mantenim el nom a Alfons XII
Són moltes les ciutats i viles d’Europa que presumeixen de tenir un castell, una ciutadella, una fortalesa enfilada al puig més proper. Grenoble, Carcassona, Praga o Salzburg són exemples de com aquestes antigues defenses han estat convertides en espais on passar l’estona, començar excursions a muntanyes properes, i fins i tot, en alguns casos, poder fer-hi un mos o una copa. Han estat restaurades, arreglades i, sobretot, s’hi ha facilitat un accés, a vegades amb escales, amb pujades suaus o amb telefèrics!
Girona també en podria presumir, dels seus castells, perquè en té a cada puig que envolta la ciutat. Podria facilitar passejos a les antigues torres de defensa, a les ciutadelles oblidades. Com el castell de Montjuïc, tan desconegut encara, tot i els esforços de reviure’l en les recreacions del Setge Napoleònic. Tan poc visitat en possibles tardes de tardor, o de primavera. La torre Gironella, el Polvorí... i, l’altra torre, la de la muntanya de les Pedreres, que encara s’anomena torre Alfons XII. Les fortaleses que atalaien la ciutat mereixen ser més populars, més conegudes, accessibles i, sobretot, tenir noms que a poc a poc ens allunyin de conteses militars i reductes defensius i permetin que ens reconciliem amb els seus entorns i les seves pedres.
Si tenim un ajuntament amb un marcat accent independentista i antimonàrquic; si s’ha trobat, en els darrers anys, la manera d’evitar la visita de la princesa de Girona; o no s’ha dubtat a l’hora de canviar el nom de l’antiga plaça de la Constitució pel de la plaça de l’U d’Octubre del 2017, cal que es busqui la voluntat política per debatre si és lògic que una de les defenses gironines, una de les més boniques, al peu d’una pedrera amb forma de teatre, encara porti el nom d’un Borbó. La torre d’Estudiants, o la torre de Sant Narcís, noms que havia tingut antigament, li escaurien més. Només és qüestió de voler-ne parlar. I de fer-ho saber, amb un acte o amb un anunci prou rellevant que ajudi que els gironins s’ho facin seu.
No és tan difícil. En algun moment de la història, el pont que uneix la Rambla amb el carrer de Santa Clara i desemboca al carrer Nou, s’anomenava pont d’Isabel II. Ara és, senzillament, el Pont de Pedra.
