Opinió

Però és maca, eh, Girona?

És veritat: hi ha indicis de tot allò que hem identificat amb la turistització de la capital

Ho ha escrit a les xar­xes un poeta que res­pecto: “Què heu fet? Girona es bar­ce­lo­nitza a pas­ses gegan­ti­nes. Aviat ja no s’hi podrà anar.” Pot­ser perquè comença amb un reny que el temps ver­bal diri­geix a cada un de nosal­tres, els que hi hem nas­cut o l’hem fet nos­tra, i acaba amb una clau­di­cació indig­nada, la frase em pro­du­eix més tris­tesa de la que estava pre­pa­rada per assu­mir a propòsit d’una ciu­tat que, a pesar de tan­tes coses que m’hi des­a­gra­den, con­ti­nua ven­cent-me sem­pre per la seva bellesa, aque­lla bellesa de pedra gas­tada i llum esmorteïda que se t’imposa, no per la gran­desa, sinó perquè et resulta tan fami­liar com si fos­sis a casa; aquell “però és maca, eh, Girona?”, que se’ns escapa amb una cua de recon­ci­li­ació fins i tot quan en rene­guem. El mateix dia que lle­geixo la queixa, me’n vaig al cen­tre, deno­mi­nació molt res­tric­tiva d’una porció més aviat petita de la ciu­tat, la del barri vell, els monu­ments i el pas­seig flu­vial, que freqüento cada vegada menys, perquè la vida no m’hi porta tan sovint, perquè a l’extra­radi, on ja fa anys que tinc el pis, he tro­bat un ano­ni­mat, una certa forma d’estran­ge­ria –en un sen­tit molt con­cret però també metafòric–, que per alguna raó em fa sen­tir bé. Pas­sejo per la Girona vella i intento jut­jar-la amb els ulls del poeta que la troba arti­fi­ci­osa i espat­llada, i és veri­tat, hi ha indi­cis de tot allò que hem iden­ti­fi­cat amb la turis­tit­zació de la capi­tal: les franquícies de moda, l’expulsió dels veïns, les mul­ti­tuds o que almenys ho sem­blen perquè es con­cen­tren en pocs car­rers, els res­tau­rants i les boti­gue­tes cuquis, la des­a­pa­rició dels esta­bli­ments “de tota la vida” –expressió una mica angu­ni­osa, perquè nega el canvi i la reno­vació–, i sobre­tot la colo­nit­zació dels ciclis­tes d’elit, el nos­tre dar­rer crit, la riquesa gregària en for­mat mallot. Aquests ciclis­tes, que avui molta gent iden­ti­fica com els prin­ci­pals cul­pa­bles de la gen­tri­fi­cació, feien al prin­cipi una certa gràcia. Recordo quan va arri­bar Lance Arms­trong i el ressò entu­si­asta que en van fer tots els mit­jans, com si també haguéssim coro­nat alguna mena de cim. En tot cas, només ho era d’una mun­ta­nya podrida. I mal­grat tot, acabo el pas­seig quasi refeta: que maca que és Girona, però quina sort viure-hi jus­tet a la vora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia