Opinió

De reüll

El cor

Un dia plujós del febrer del 1939, Elsa Tri­o­let va dei­xar el cor al Voló. La peri­o­dista i escrip­tora nas­cuda a Mos­cou es va fixar en una nena de 4 anys, “pre­ci­osa carona fràgil, d’ulls verds i llar­gues pes­ta­nyes estre­lla­des, amb una mica de rosa a les gal­tes”. Tri­o­let, la pri­mera dona a obte­nir a França el premi Gon­court, mira com la nena intenta lli­gar-se el cordó d’una sabata gas­tada: “Els seus dits, massa petits i entu­mits, inten­ten en va tirar del cordó llarg que arros­se­gava pel terra.” A la crònica de guerra a la publi­cació fran­cesa Regards, Elsa Tri­o­let escriu que desitja impul­si­va­ment treure-la d’allà, “por­tar-la a un lloc on no plogués i posar-li unes saba­tes eixu­tes. I donar-li jogui­nes i una nina”. Fa 85 anys, les cor­res­pon­sals estran­ge­res van expli­car una altra guerra: la dels dipòsits de cadàvers, la dels refu­gi­ats, la del cor. Des d’ales­ho­res, massa guer­res, i des d’ales­ho­res, la mateixa foto­gra­fia: nenes lli­gant-se, mal­des­tres, com si fos la pri­mera vegada, les úniques saba­tes que tenen, en un últim ves­tigi de civi­lit­zació, engru­nes d’huma­ni­tat. Aquests dies costa no dei­xar el cor a Gaza, on els infants d’ulls fon­dos com dos pous, on voldríem veure-hi el futur, tre­mo­len, de ter­ror, incapaços de cor­dar-se unes vam­bes pol­so­ses per­du­des entre les runes, com tot el seu món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia