Els rucs de la Mola

La família Gimferrer va posar en marxa el restaurant del cim de la Mola, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, fa 57 anys, quan el parc i el monestir romànic eren d’un particular. I s’han dedicat a cuidar l’entorn i el patrimoni. Quan ho va comprar la Diputació, la família va obtenir el traspàs del restaurant i, des que a mitjans dels vuitanta l’organisme provincial va obrir un concurs públic, només ells s’han presentat a la licitació. Tenir un restaurant a mil metres d’altura i al qual només pots pujar a treballar a peu no deu ser tan bucòlic com sembla. Però ara la Diputació de Barcelona no té cap intenció de renovar la concessió del restaurant. El cas és que tot ha anat bé per a treballadors i clients fins que, oh, anar a la muntanya s’ha democratitzat. Quines coses.

Perquè resulta que un dels arguments que es fan servir és que el restaurant atreu molts visitants. Llegeixo que el mateix Centre Excursionista de Terrassa ha demanat el control del flux de visitants a la Mola per evitar la seva saturació, “redimensionar” el restaurant i evitar així l’efecte “depredador” dels rucs amb la flora autòctona. Això dels rucs ho diuen perquè són aquests animals, guiats per un altre animal una mica més humà, els que pugen el menjar fins al cim.

En fi, suposo que controlar el flux deu voler dir controlar el flux dels altres, una mena de patrimonialització de la muntanya i la natura, perquè els que tenen aquest argument entenc que hi volen anar igual. Això sí, que ningú els molesti. I que pugi una sola mula amb quatre barres de pa i un fuet i així ells poden contemplar ufanosos les orquídies silvestres mentre la resta dels mortals respira el fum dels cotxes. A la Mola, hi pugen 400 persones cada dia en una àrea d’influència de milions de persones i es concentren al camí dels Monjos. Un drama. A la resta de 13.000 hectàrees, no hi trobareu gaires ànimes.