Opinió

Tal dia com avui del 1979

JOSEP MARIA ESPINÀS

Mataró

Mataró ja té cent mil habi­tants. M’ha sorprès, ho con­fesso, i al mateix temps he d’adme­tre que la meva sor­presa és injus­ti­fi­cada, perquè es veia venir, ho vèiem venir, que això pas­sa­ria. Les últi­mes vega­des que m’havia acos­tat a la capi­tal del Maresme havia com­pro­vat la rapidíssima extensió del barri de Cer­da­nyola, blocs con­si­de­ra­bles de pisos que avan­cen camí d’Argen­tona. Ja feia temps que Mataró havia sal­tat les mura­lles, però ara salta camps i turons.

Si m’ha sorprès és perquè, quan vaig començar a interes­sar-me per les ciu­tats cata­la­nes, Mataró tenia una crei­xença molt més dis­creta que d’altres. Cap als anys cin­quanta Mataró tenia poc més de trenta mil habi­tants –una situ­ació força esta­cionària, doncs, en relació amb els anys trenta– i no hi havia cap indici d’una expansió espec­ta­cu­lar i imme­di­ata. Resulta, però, que en vint anys duplicà la població i que ara hi viuen cent mil per­so­nes. Jo no sé si és bo o és dolent arri­bar als cent mil, però és un fet impor­tant, des del punt de vista legal –la llei ho té en compte en una sèrie d’aspec­tes admi­nis­tra­tius, fis­cals, etc.– i des del punt de vista psi­cològic. Quan s’arriba al graó dels 100.000 d’una manera tan acce­le­rada una ciu­tat s’ha de replan­te­jar ella mateixa, s’ha d’emmi­ra­llar en unes altres aigües.

A Mataró, no m’hi sento mai foras­ter, pot­ser perquè tinc una antiga vin­cu­lació amb Argen­tona, i també perquè he vis­cut de prop algu­nes de les inqui­e­tuds de la ciu­tat, on sem­pre hi ha hagut nuclis actius en el camp cul­tu­ral i social. Això ja ve de lluny, de l’Ate­neu Mata­ronès, l’Ate­neu de la Classe Obrera, el Cer­cle Catòlic d’Obrers, la Caixa d’Estal­vis de Mataró –després ano­me­nada Laie­tana–, el coo­pe­ra­ti­visme, tan defi­ni­dor de la ciu­tat, l’Escola d’Arts i Ofi­cis, i no vull fer la llista, que seria llarguíssima i incom­pleta, dels casals, enti­tats i agru­pa­ci­ons que avui dia fan feina posi­tiva.

En aquest sen­tit es pot dir que Mataró ha estat, i és, una ciu­tat popu­lar, pre­o­cu­pada per man­te­nir la coherència del seu tei­xit social. I de cop s’ha vist esbot­zada por una pressió demogràfica difícil­ment orde­na­ble. Mataró ha pas­sat a la seva ter­cera dimensió.

La pri­mera dimensió era la de les mura­lles, que tenen aquests noms: mura­lla d’en Titus, mura­lla de Sant Llo­renç, mura­lla del Tigre, mura­lla de la Presó, mura­lla dels Geno­ve­sos. Noms esplèndids, plens de suc i de bruc, i segueixo l’escrip­tor mata­roní Joa­quim Casas quan fa veure el con­trast amb els noms de les ron­des, que con­fi­gu­ren la segona dimensió de la ciu­tat: ron­des d’Alfons XII, de Prim, d’Alfonso el Sabio, de Juan de Àustria, d’Espar­tero.

La ter­cera dimensió és la de l’explosió perifèrica. El Mataró mari­ner que feia les Amèriques s’ha girat –o l’han girat– d’esquena al mar, i ara fa pode­ro­ses ona­des terra endins. Que les sàpiga nave­gar sense arriar l’antic velam.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia