Descolo... què?

Abans que res acla­rir que qui signa aquesta columna està com­ple­ta­ment a favor de des­co­lo­nit­zar els museus, un con­cepte, però, que no sig­ni­fica el mateix per a tot­hom: s’adapta en funció de la roba bruta que cada casa té pen­dent de ren­tar i ja se sap que la dels altres sem­pre és la que fa més pudor. Per­so­nal­ment, per des­co­lo­nit­zar els museus entenc sac­se­jar de dalt a baix les ins­ti­tu­ci­ons i man­lle­var-los els pri­vi­le­gis que han osten­tat per impo­sar les mane­res d’expli­car la història; per alli­be­rar-los del clas­sisme i l’esno­bisme; per qüesti­o­nar els seus lli­gams amb els poders (polític, econòmic, social…)… Tot té a veure, i alhora va més enllà, de pos­seir unes obres que legítima­ment no els per­ta­nyen i, en con­seqüència, res­ti­tuir-les. El minis­tre de Cul­tura espa­nyol, el català Ernest Urta­sun, diu que és una pri­o­ri­tat del seu man­dat, i me’l creuré quan deta­lli el seu pla d’acci­ons i, sobre­tot, veiem els diners per dur-lo a terme. És que, gent, això és Espa­nya, un país on es debat si va ser un imperi espo­li­a­dor, on el patri­moni artístic que els fran­quis­tes van robar als repu­bli­cans ha estat un tema into­ca­ble fins fa qua­tre dies i on pocs es posen les mans al cap per una pin­tura expo­sada al Museu Thys­sen de Madrid, pro­pi­e­tat de l’Estat, que els nazis van expro­piar al seu pro­pi­e­tari jueu, als hereus del qual la justícia (espa­nyola i nord-ame­ri­cana) els ha dit que ni pen­sar-hi.